Fèlix Riera: "BCN competirà en la mesura en què aprofundeixi en la metròpolis"

¿Per què Foment té tant interès en el fenomen metropolità? El president d’aquesta entitat, Josep Sánchez Llibre, amb altres membres del món empresarial, va detectar que era important visibilitzar el fet metropolità en el debat públic, perquè les dinàmiques econòmiques de les grans ciutats d’Europa ja no es defineixen en un marc urbà clàssic, sinó en un de metropolità: hem passat de l’Europa de les ciutats a la de les metròpolis. Tant Ada Colau com Jaume Collboni han defensat la idea d’una regió metropolitana de Barcelona de 5,5 milions de persones, però no s’entreveu una concreció administrativa, política, a curt termini. Nosaltres partim d’una base prepolítica, en el sentit que la metròpolis és una dinàmica de ciutat que es manifesta per si mateixa, de manera natural. Per això a Europa hi ha àrees no definides com a metròpolis que igualment funcionen com si ho fossin, com per exemple Màlaga, València, Vigo i el pol de Mèrida–Badajoz–Càceres. Vostè sol posar l’exemple del veí que canvia de municipi per anar a treballar o per portar els nens a l’escola. Molta gent no té consciència de si creua o no la frontera invisible, de si està passant de Barcelona a l’Hospitalet, perquè ho fa de manera natural. Passa en altres àrees limítrofes: es perd la dimensió d’on acaba i comença la ciutat. Per a nosaltres la metròpolis no suposa una tensió política, sinó de construcció de la ciutat per la via dels fets. En tots aquests anys de debat metropolità a Barcelona, s’ha assenyalat que hi hauria d’haver un alcalde metropolità també aquí amb un regidor per a cada municipi. Nosaltres creiem que el punt de partida d’aquesta reflexió és l’Àrea Metropolitana, amb gent amb molta experiència, com el seu vicepresident i alcalde de Cornellà, Antonio Balmon, figura clau per interpretar aquest dibuix. D’altra banda, l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, va dir a la tardor que creu que cal ampliar la governança més enllà dels límits actuals de l’AMB. Aquestes dues visions de vegades s’interpreten com a no coincidents. Sembla que Collboni i Balmon no coincideixen, en efecte. Però si mirem el que està fent l’AMB, veurem que és bastant coincident. La visió que es té des de l’Àrea Metropolitana és que funciona, que dona serveis i que ha aconseguit generar valor per a totes les ciutats associades. També cal recordar que l’AMB té acords amb municipis que no en formen part: la pròpia expressió metropolitana va més enllà del seu límit polític. La pregunta no és tant com opera políticament això, sinó si les administracions tenen consciència que el model metropolità és la palanca que mourà el futur d’aquesta àrea. ¿La regió metropolitana ha de ser una AMB ampliada? Serà un Àrea Metropolitana ampliada. Insisteixo que és una cosa que es produeix de manera natural. Si un municipi demana col·laboració a l’AMB sense formar-ne part, la predisposició, pel que jo sé, és sempre positiva per part de l’Àrea Metropolitana. ¿No aprecia gaire més entusiasme en els alcaldes de Barcelona sobre el projecte de la regió metropolitana que entre alcaldes d’altres ciutats? La visió dels que consideren que l’àrea metropolitana ha de créixer des de l’AMB és compatible amb la dels volen ampliar els municipis participants per aconseguir la regió metropolitana. Les dues perspectives coincideixen en l’objectiu d’enfortir les dinàmiques metropolitanes. Com deia, l’AMB ja manté acords de col·laboració amb municipis que no formen part d’ella. Un altre punt de fricció política potencial és que una regió metropolitana amb 5,5 milions d’habitants podria acabar entrant en competència amb la Generalitat, que governa 8 milions de catalans. El Govern de Salvador Illa ja ha mostrat, amb la seva explicació de què serà Catalunya en els pròxims anys, que la integració del potencial metropolità és una gran capacitat de construir país. Crec que és una visió encertada, perquè permet que es realitzin projectes com l’aeroport i el port. ¿Es veurien facilitats per una col·laboració metropolitana? És clar, com és el cas del projecte de les Tres Xemeneies, que afecta zones de fora de Barcelona, o el nou Clínic, o Montjuïc. La visió d’Illa ajuda a entendre que l’equilibri es pot produir de manera natural generant lideratge per a la Generalitat. Ho deia molt bé Xavier Bru de Sala: el millor invent dels catalans va ser fer Barcelona. Crec que l’encerta. El pujolisme sempre va mirar amb recel cap a Barcelona. ¿Veu oposició a la idea metropolitana dels partits més pròxims a l’espai que ocupava Convergència? La nostra idea és identificar el fet metropolità, i tothom forma part d’aquest procés. Com a alcalde, Trias va ser clau per a l’AMB. ¿Al final tot aquest debat es podria dir que és una victòria de Pasqual Maragall? Maragall és una figura clau perquè avui es parli d’aquest tema. Parlem de la qüestió metropolitana per visions com la seva. L’altre dia [divendres 28 de març, a Foment] van parlar Gerard Esteva, president de l’UFEC; Mar Alarcón, vicepresidenta de Foment i cofundadora de SocialCar, i Felipe Campos, conseller delegat d’Aigües de Barcelona. Ells marquen l’herència de com una nova generació ha d’assumir el repte de la metròpolis. Escoltant-los, veig una generació de gent que de manera natural ha entrat a debatre la importància de la metròpolis. Europa es defineix en aquests termes; Barcelona competirà o no en la mesura en què aprofundeixi en el model metropolità. Si no ho fa, no podrà competir. Ni Barcelona, ni l’Hospitalet, ni Badalona, ni Cornellà, ni Sant Boi. Ho diuen els alcaldes quan parlen d’Europa: miren la relació de tota l’àrea metropolitana amb Europa, no del seu municipi. ¿I diria vostè que tot això és possible sense comptar amb un alcalde metropolità, una formulació política? Perquè algú ha de ser l’interlocutor de la metròpolis amb Europa. Fa poc, l’actual president de l’AMB, l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, va anar a Europa a parlar de projectes de ciutat, en concret de vivenda. Però quan Collboni parla de Barcelona a Europa va molt més enllà de Barcelona, i la gent ho sap. ¿Què guanya un veí de Barcelona, de Sabadell, de l’Hospitalet o de Mataró amb una regió metropolitana institucionalitzada? Guanya mobilitat, competència, oferta cultural i d’oci. I sobretot, les zones que més creixen al món són on les contradiccions, les tensions, els conflictes i les divergències fan possible el flux de la ciutat. Això ho va dir Joan Maragall. La visió que ara domina l’imaginari de la gestió de les ciutats no és una ciutat domesticada sotmesa a unes regles del joc sense tensió, sinó una amb tensió, que és l’energia de la ciutat. Qui vulgui sentir el pols del món contemporani no pot estar fora de la lògica metropolitana.

El més llegit