La iconografia verda de Barcelona fa 20 anys

Acaba de fer 20 anys un minúscul però omnipresent tret del paisatge urbà de Barcelona: el catàleg de pictogrames que conviden a no trepitjar l’herba o, si pot ser, a fer-ho descalç. Remarquen que tal o tal lloc és una àrea de joc infantil, avisen de si una font d’aigua no és potable, informen sobre si algun arbre, pel motiu que sigui, és un exemplar patrimonial i, així, fins a gairebé 70 senyals diferents, però germans pel seu disseny. N’hi ha de ben estranys, com el que prohibeix ensabonar la mascota al carrer o el que indica que una ruta en concret de la ciutat pot ser considerada poètica. Amb la irrupció de l’urbanisme dels eixos verds, Barcelona ha renovat la confiança en aquest catàleg de senyals, i aquesta és sens dubte una bona ocasió per anar a la recerca de Francesc Punsola, l’il·lustrador que el 2005 va rebre aquest encàrrec municipal, un barceloní de tot menys avorrit, ja que en una ocasió va posar en estat de sobreexcitació la comunitat d’ufologia de mig món i en una altra, poca broma, va ser confós amb un home de les cavernes. ¿Com era Barcelona en aquest aspecte abans del 2005? S’ha de recórrer als records i, si és possible, a alguna foto, però el cas és que no hi havia un criteri uniforme sobre com calia fixar les normes d’ús de la ciutat. No trepitgeu l’herba. El més fàcil era enviar el missatge per escrit, amb un cartell rectangular clavat en un pal minúscul. Els més veterans potser recorden aquelles plaques de ferro forjat que anaven cargolades sobre alguns dels seients de la línia 1 del metro: Prohibit escopir i la paraula grollera. Que l’Institut Municipal de Parcs i Jardins encomanés a Punsola aquest mig centenar llarg de pictogrames just el 2005 es pot llegir de diverses maneres, entre elles, sens dubte, que el llenguatge no verbal, en una ciutat cada vegada més plurilingüe, començava a ser una necessitat ineludible de ser satisfeta. Després, és veritat, la ciutat ha continuat canviant. Punsola es queixa, i amb bona raó, que l’Ajuntament de Barcelona ha afegit pel cap baix un parell més de senyals que al seu dia no li van ser encarregats. Preferiria que li haguessin trucat. "Soc un artista que encara és viu", diu. Lamenta que li hagin suplantat l’estil. La creació, doncs, dels eixos verds a la ciutat, sobretot a l’Eixample, ha multiplicat la presència d’aquests senyals, però per a senyals, valgui la redundància, els que va enviar Punsola en anteriors aventures artístiques. N’hi ha d’extraterrestres. O almenys això es van pensar els aficionats a l’observació d’ovnis, que a Catalunya encapçala Luis José Grifol. Va ser després d’assistir a un funeral al Tanatori de la Ronda de Dalt que li va venir la idea al cap. Allà hi ha un petit jardí zen, de graveta blanca, que cuida un empleat d’aquesta funerària. Punsola ja s’estimava aquesta mena d’art oriental, però a falta de disposar d’un jardí propi va suposar que seria una molt bona idea portar aquesta tècnica a les platges del Maresme. I per fer-ho es va construir les seves pròpies eines. King size, és clar. Grifol se’n va endur un desengany quan, després de diversos matins en què el Maresme es llevava com si fos el Nazca peruà, va veure Punsola ben enfeinat en aquesta tasca. La notícia havia arribat a ser comentada fins i tot als telenotícies d’ufologia de Sud-amèrica. La cosa no anar més enllà d’una simple decepció. Un ‘home de les cavernes’ Una mica més lluny va arribar una altra aventura que va ser tota una bomba l’estiu del 2023. De jove li va picar per practicar l’excursionisme amb un martell i un parell de cisells a la motxilla. Quan veia una roca adequada, esculpia un petròglif. Per fer-ho no s’amagava. No feia cap mal. És més, fins i tot podia ser que aquelles roques amb dibuixos d’animals o místics servissin a més d’un per no perdre’s tornant cap a casa. El fet imprevist va ser que algú se’ls prengués seriosament, com va ser el cas de l’Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló, que va començar a presumir d’un patrimoni neolític que en realitat no tenia. Quan algú va tenir la pensada per partir pel mig aquella roca que havia sigut catalogada d’exemple de "megalitisme atlàntic amb motius relacionats amb el culte al Sol", es va posar en marxa una investigació per part dels Mossos d’Esquadra i es va activar un pla per restaurar aquesta joia. Punsola va decidir no amagar-se i va dir que l’home de les cavernes era ell. Al costat d’aquestes aventures, la dels pictogrames dels parcs de la ciutat podria semblar poca cosa, però no està de més recordar que ha servit d’inspiració a altres ciutats. I, ara que hi som, si es demana no trepitjar l’herba, per alguna cosa deu ser.

El més llegit