Beth Galí: "L’arquitectura ara és menyspreada per Barcelona"

Pasqual Maragall es va trobar amb un moment excepcional de transformació de la ciutat i per això es va acompanyar de molts arquitectes. Vostè entre ells. Jo, a la rereguarda. ¿Aquella Barcelona escoltava més els arquitectes que l’actual? Aquest és el gran problema d’ara. L’arquitectura, ja no dic els arquitectes, és menyspreada, com la cultura. La maquinària burocràtica s’està menjant els valors culturals a Barcelona. ¿No hi ha continuïtat entre aquella Barcelona i aquesta? No n’hi ha. Maragall va dir que els funcionaris havien de tenir la cultura com a objectiu de vida. No parlo d’erudició, sinó de la manera de fer les coses, el respecte pel que fas. I va canviar tot el funcionariat. Ara hi torna a haver el funcionari que s’empara només en la burocràcia i és el factòtum. ¿Quan va deixar la ciutat d’escoltar els arquitectes? De mica en mica notem el menyspreu, la sensació que havíem tingut massa poder. I ara passem a veure decrepituds que no es veuen en altres llocs. ¿Diria que els arquitectes barcelonins van encarnar el despotisme il·lustrat? El despotisme no està tan malament, sobretot si és il·lustrat: és més il·lustrat que despòtic. Davant una obra, ¿avui decideix més un polític que un arquitecte? Més que els polítics, advocats, enginyers. Hi ha jurats de concursos en els quals no hi ha un sol arquitecte. I Barcelona és una ciutat amb un gran nivell d’arquitectes, o ho era. S’ho estan carregant. ¿Com? He treballat molt a Europa. Em demanen reformes de coses que vaig fer. I els dic: ¿hauré de fer un concurs? A Holanda em van dir que no, que l’autoria d’una obra és de per vida. Aquí el concurs és obligatori i l’arquitecte que ha fet una obra perd. En conec molts casos. No se la veu contenta amb els concursos. ¿Algun cas concret? A nosaltres ens ha passat amb la biblioteca Joan Miró [ella va ser una de les responsables de la seva construcció]. És bastant singular, va ser la primera biblioteca oberta a un parc. Volen una ampliació, ens diuen que ens presentem al concurs i ens demanen un estudi per posar les bases. Dones idees per a l’ampliació. I perdem. Ens quedem sense paraules. Va ser fa dues setmanes. No vull que sigui una rebequeria, però en altres llocs l’autoria d’un edifici dura per sempre. Aquest cas és un exemple de com la burocràcia fulmina els valors culturals. Més que escoltats, els arquitectes simplement haurien de ser més respectats. Ha tingut a prop les obres de la Rambla. Vostè viu a la plaça Reial i treballa al passatge d’Escudellers. ¿N’està satisfeta? El primer dubte és si era necessari. Perquè la Rambla té problemes molt greus de com ha evolucionat en usos, per exemple. El paviment és el menys important. Com a veïna, ¿ha conviscut bé amb els treballs? Bastant bé. Està tot parcialitzat, pots arribar a tot arreu. A mi les obres no em molesten, em passo el dia a les obres. Vostè forma part de la comissió que assessora l’Ajuntament sobre la Rambla. ¿Els escoltaran? No sé si servirà. Ens hem reunit dues vegades. Ens haurien d’escoltar quan arribi el moment; per ara no ens hem pogut manifestar. Estan centrats en el que pot ser la Rambla. I jo els dic que això és molt difícil, que és més fàcil definir el que no volem que sigui la Rambla. ¿Té comerç a prop on anar? Supermercats, sí. Però jo no soc un bon exemple: no compro mai. No m’agrada anar a comprar. Només m’agrada anar a les ferreteries. A la Rambla, en moltes botigues només entren els turistes. Revertir això és molt complicat. Els que tenen les botigues de souvenirs no es creuen que els posin una catifa de granit al davant. ¿Hi ha massa obres? És com un manicomi. No hi ha un carrer que no estigui en obres. M’agradaria que m’ho expliqués l’Ajuntament. Totes les obres alhora. Balmes, Consell de Cent, Urgell, la Via Laietana. Diu que a Barcelona es governa amb por. ¿Des de quan? Des de fa molt temps. Els polítics d’ara només compten vots. Van amb por. Enquestes: que si ara he baixat, que si faig això baixaré. Això és governar amb por. Una cosa que no veia Pasqual Maragall. ¡No! ¿No creu que els alcaldes que l’han succeït han tingut sempre el problema de la comparació? Sí, però hi va haver una inèrcia que va funcionar. Es feien les coses bé. Joan Clos a la seva manera. A Hereu tot li semblava bé. De Trias no recordo què va deixar com a alcalde. La seva oposició al tramvia per la Diagonal. Jo soc molt protramvia.

El més llegit