Com preservar algunes tradicions

Ahir, dia de Santa Eulàlia, no era una jornada qualsevol al monestir de Pedralbes. Era l’última vegada, si un miracle no ho canvia, que l’alcaldia de Barcelona i una representació de regidors acudia a visitar la comunitat de monges clarisses que rau en aquest espai des de fa 699 anys. Dissabte vinent les tres últimes religioses que quedaven es traslladaran al convent de Vilobí d’Onyar (Girona), on viuen nou germanes més. Les monges van explicar la seva marxa amb enteresa i naturalitat i van agrair el suport veïnal de les últimes setmanes, si bé a un parell se’ls van escapar unes llàgrimes mentre parlava l’alcalde Jaume Collboni i a l’escoltar les dues cançons que els dedicava un cor expressament. Van interpretar el Rosa d’Abril i els Goigs de Santa Eulàlia, que demanen a la patrona que vetlli pels barcelonins i per l’antic Consell de Cent, que tenia confiada la protecció del cenobi. Cinc vegades en set segles les clarisses han hagut de deixar Pedralbes, tot i que aquesta vegada no se’n van forçades per cap guerra sinó per la galopant reducció de vocacions religioses a tot Europa. Una circumstància que no sembla temporal ni reversible. Així, Barcelona i la comunitat que va crear el 1327 la reina Elisenda de Montcada inicien una etapa en què caldrà recórrer a un cert postureig a fi de preservar algunes de les tradicions locals més antigues. Perquè no només canvia la visita oficial del febrer. Canvien moltes més coses sota una aparença ben intencionada de continuïtat. Per exemple, hi haurà missa cada diumenge a les 12 h: l’assumirà un orde masculí. A més de garantir el culte, aquesta cita regular permetrà recollir els ous que portin parelles de nuvis com a ofrena per demanar un casament assolellat. Això preocupava molt la tinenta d’alcaldia i regidor districte, Maria Eugènia Gay, va dir Collboni. El famós mató Cal recordar, no obstant, que el sentit original d’aquest costum exclusivament vinculat a les clarisses era sol·licitar en persona que resessin pel bon curs d’aquest matrimoni i, de passada, que comencés amb bon peu sense pluja ni contratemps. Els ous eren l’agraïment a les pregàries i les receptores els utilitzaven per als àpats del monestir i per elaborar rebosteria, com el famós «mató de Pedralbes». Fonts municipals precisen que a partir d’ara els ous que arribin al monestir es destinaran a l’entitat benèfica que gestiona les verdures i hortalisses cultivades a l’hort monàstic per un grup de joves discapacitats. Es «notificaran» a les monges totes les donacions, afegeixen. En definitiva, l’aliment s’aprofitarà per a una bona causa, però les pregàries personalitzades no estan del tot garantides. El mateix mató també ha evolucionat, no pel que fa a la seva recepta i sabor però sí en la seva preparació. L’elaboració exacta es transmetia d’abadessa en abadessa des de l’edat mitjana, diu la tradició. Però l’última líder clarissa de Pedralbes, sor Montserrat Casas, ja va intuir que aquesta via era massa incerta. Amb prou feines podia cuinar sola i temia morir sense traspassar l’encàrrec. Així que abans de la pandèmia es va aliar amb l’associació de veïns de Pedralbes i la fundació Alícia, especialitzada en ciència i gastronomia. Els experts «van realitzar un estudi exhaustiu del mató i l’associació va patentar la recepta», assenyalen portaveus del consistori. Fonts municipals responen a aquest diari que l’Ajuntament i l’orde religiós «iniciaran converses pròximament» sobre el destí d’aquest espai, destinat a ús públic. El 700 aniversari, l’any vinent, serà especial. Collboni va avançar que aviat es donarà a conèixer un programa d’actes commemoratius en col·laboració amb les clarisses.

Com preservar algunes tradicions

Si Elisenda de Montcada va deixar la vida civil per l’espiritual, tot apunta que el monestir de Pedralbes fa el camí invers i es consagrarà a l’ús públic.

El més llegit