Com un zombi

Em pregunto si Llàtzer va ressuscitar en avançat estat de descomposició: portava quatre dies mort, temps més que suficient perquè les vísceres, inclòs el cervell, haguessin començat a corrompre’s, els ulls a assecar-se i a consumir-se la pell. Hi ha dies en què em desperto com si m’hagués passat la nit a l’infern (¿i qui diu que no?). Em costa una barbaritat recompondre’m sota la dutxa. Si així és tornar del son, ¿com serà tornar de l’interior mateix de la mort? ¿Es va afaitar Llàtzer tot just despertar? ¿Es va fer un massatge per restituir la circulació sanguínia? ¿Hi havia en l’època alguna classe de col·liri capaç d’alleujar la deshidratació ocular? ¿D’on va tornar? ¿Va vagar durant aquells quatre dies d’absència per una vall ombrívola? ¿Va estar a la guerra del Vietnam o a la guerra d’Espanya? Dic això perquè un ressuscitat recent, una d’aquestes persones que han tingut una experiència propera a la mort (EPM) va explicar que havia estat, de difunt, en el desembarcament de Normandia. –¿I què hi feies allà? –li va preguntar el facultatiu que acabava de ressuscitar-lo amb un massatge cardíac. –Anava d’una banda a l’altra –va respondre atònit. Se m’acut que els morts, fins que accepten de veritat la seva condició, fan les mateixes tonteries que els vius, és a dir, anar d’un banda a l’altra. Les carreteres tenen un carril d’anada i un altre de tornada, igual que els carrers, perquè la dedicació general dels vius no és cap altra que la d’anar d’una banda a l’altra. Ho penso quan, a les escales mecàniques de pujada dels grans magatzems, em creuo amb els de les escales de baixada. Tots aquests que baixen soc jo, tot i que també soc jo el que puja. La qüestió és anar d’una banda a l’altra. Això és la vida i potser també la mort. Llàtzer va estar anant d’una banda a l’altra, és un suposar, amb la carn feta parracs. La carn de tots els éssers vius està feta de retalls, de penjarelles, de descosits i pelleringues, perquè l’evolució treballa amb el que hi ha. Converteix trossos de mandíbules en orelles de la mateixa manera que en un taller de costura transformen un vell abric en una jaqueta nova. Amb el que va sobrar dels dinosaures desapareguts, l’evolució va fer el pardal, ja ho veieu, una obra d’art. Però el que em sorprèn de Llàtzer és que no expliqués res de la banda d’allà. No consta que es manifestés. Ni tan sols va dir que s’hagués vist des del sostre.

El més llegit