La meitat dels veïns de Barcelona ja no tenen cotxe ni telèfon fix

L’imaginari col·lectiu sobre qui són i com són els barcelonins no s’ha transformat tan ràpid com ho ha fet la mateixa població. La lletra petita de l’última Enquesta Municipal de Serveis de Barcelona, presentada aquest dijous amb la inquietud per la inseguretat i la bona nota en la gestió municipal com a titulars estrella, retrata també una ciutat amb nous hàbits i característiques. Cotxes, telèfons, pisos i llengua són alguns dels indicadors que més criden l’atenció, en gran part arran de la revolució demogràfica iniciada en els últims anys i que continua en curs. Una de les dades més curioses i tangibles és la possessió de vehicle propi. Era una de les preguntes que la firma especialitzada GESOP va fer entre gener i abril als 6.000 entrevistats d’aquest sondeig anual. Les respostes consoliden la imparable tendència a la baixa en el que portem de segle: només un 51% dels empadronats i un 46% de les llars té cotxe. El 2023 eren el 54% i el 47%, respectivament. Exactament els mateixos percentatges que el 2020, quan es va registrar una baixada més intensa per l’impacte de la pandèmia en l’adquisició de vehicles. El 2021 va remuntar lleugerament, potser per compres posposades, però des d’aleshores ha continuat caient. L’any 2000 la radiografia era diferent. Set de cada 10 barcelonins tenien cotxe, mentre que n’hi havia un a sis de cada 10 llars. El setè era, doncs, en un domicili amb dos vehicles. Seguint amb la mateixa comparativa, en 20 anys dos dels set habitatges que tenien cotxe hi han renunciat o no l’han arribat a tenir mai, mentre que els que en posseeixen dos serien la meitat. L’estadística serveix per entendre millor alguns debats de mobilitat a Barcelona, on les restriccions de circulació tenen cada vegada més acceptació entre els que hi estan empadronats –i, per tant, en l’electorat– i menys entre els milers de treballadors i visitants de la ciutat procedents de l’entorn metropolità. Un altre terreny en efervescència són les telecomunicacions. La irrupció del mòbil ha arraconat un objecte abans indispensable a qualsevol casa: un telèfon fix. La seva presència ha retrocedit 40 punts en dues dècades. Avui el 53% de les llars i el 51% dels residents afirmen que no disposen de telefonia tradicional. El 2004 l’hegemonia era del 90%. L’aparell va sobreviure durant dècada i mitja en més del 80% de domicilis, però des del 2019 cau a plom. El descens més gran es va donar entre el 2022 i el 2023, quan va baixar 14 punts de cop. L’últim any n’ha baixat mitja desena més. Tot i que l’enquesta no anava més enllà, tot apunta que l’estadística es pot interpretar al revés també: la meitat de les llars ja utilitzen únicament telèfons mòbils. Concorda amb una altra estadística de l’estudi que crida l’atenció: actualment tenen connexió a internet el 92% de les llars i el 95% dels veïns. L’any 2000 era el 23% i el 20%, respectivament. La proporció ha anat més enllà d’invertir-se. Nous veïns Els tres canvis s’emmarquen en el relleu generacional i la globalització de la ciutadania de Barcelona, fruit de l’arribada de nous veïns en tots els estrats econòmics. El barceloní de tota la vida fa temps que és una minoria, com ja ha explicat EL PERIÓDICO en múltiples articles, i els nascuts a la ciutat no arriben a una tercera part en la generació mil·lennista. Segons assenyala l’Enquesta Municipal de Serveis 2024, aquells que han viscut sempre a Barcelona són avui el 36% i un altre 35% són veïns amb més de 10 anys de padró. La resta, 3 de cada 10, porten menys temps a la ciutat. Més aviat poc temps, de fet: un 18% viu a la capital catalana des de fa menys de 5 anys i l’altre 10%, entre 5 i 10. Amb prou feines hi ha variació respecte al 2023. La ciutat sempre ha sigut una pista d’aterratge. El 1998, l’any amb la dada més antiga disponible, els barcelonins de naixement tampoc eren la norma. Tot i que eren molts més que ara, sens dubte: el 53%. Potser el més notori és que els nous barcelonins de llavors portaven més temps vivint a la ciutat, perquè procedien d’onades migratòries llunyanes. Només un 4% s’havia instal·lat en la dècada anterior i un exigu 2% en el lustre previ. La suma d’aquests dos perfils s’ha triplicat. L’alta demanda s’ha traduït en un creixement de la població de Barcelona els dos últims anys –ha recuperat la que tenia el 1990–, si bé és innegable que també s’ha donat un procés de substitució empès per l’encariment de l’habitatge i la inflació. De fet, un preocupant 27% de veïns manifesta que desitjaria mudar-se de localitat. La capacitat de Barcelona de retenir autòctons i nouvinguts serà crucial els pròxims anys. No és estrany que en aquest tauler de joc la llengua catalana retrocedeixi any rere any a la capital. El 34% dels enquestats diuen que és la seva llengua habitual. Ha perdut un punt anual des de la pandèmia i n’acumula 10 de caiguda des del 2004. L’ús del castellà ha crescut molt poc: ara el parlen com a idioma preferent el 56% dels veïns, la mateixa xifra que fa un any. El calaix de sastre altres idiomes sí que guanya quota de mercat amb claredat: el 8% dels barcelonins, un punt més que l’any passat i el doble que el 2014, asseguren que la seva llengua habitual no és ni el català ni el castellà.

La meitat dels veïns de Barcelona ja no tenen cotxe ni telèfon fix

El relleu generacional i la globalització de la ciutadania a la capital catalana comporta canvis culturals i lingüístics dins de les llars. Cada vegada són més els que renuncien al vehicle privat i el català retrocedeix.

El més llegit