És impossible assimilar tot el programa de la Mercè. El que fan molts barcelonins, a més de mirar el cel, i ahir era un d’aquells dies, és triar un destí partint de les preferències i necessitats del nucli familiar: espai obert, cultura, equipament tancat per si plou, activitats dinàmiques. Per després, una vegada al lloc, aplicar aquesta acció que només es defineix bé en català: badar. Abstreure’s, embadalir-se, encantar-se. La festa major és una de les màximes representacions anuals de l’art de la distracció aleatòria. Però sempre de qualitat, perquè si alguna cosa sap fer bé l’Institut de Cultura de Barcelona és contractar espectacles peculiars, amb missatge, de quilòmetre zero. És el cas del Palauet Albéniz, on a més de bons xous exteriors, n’hi ha prou amb obrir les portes i deixar que la història de la ciutat parli a través de tapissos, vaixelles, miralls i rellotges impossibles. Montjuïc, amb el castell com a escenari circense, és un dels enclavaments que més està despuntant en aquesta Mercè 2024.