Tiretes de modernisme 2.0

Van aparèixer ahir de cop. Un artista urbà va restaurar vuit bancs del passeig de Gràcia amb pedaços grafiti. "Tiretes de modernisme 2.0", les anomena ell. ¿Les ferides que oculten? Forats al trencadís més grapejat pels turistes de Barcelona. Tota una metàfora –apunta l’artista– del pes del turisme en massa. El seu és un art urbà més recriminador que les cartes de Pedro Sánchez i les cançons de Shakira juntes. Alguns d’aquests icònics bancs –denuncia el restaurador de carrer– fa més d’un any que estan trencats. Així que els ha començat a restaurar "per posar-los en relleu", justifica. "Omplint aquest buit amb art" i "creant una ruta de modernisme que passa per davant dels edificis més importants de la ciutat". Tothom –riu– li ha preguntat si li estava pagant l’ajuntament per fer això. "Espero que es restaurin com cal –afegeix–, però, mentrestant, així els transeünts els poden disfrutar". No porta dessuadora amb caputxa. Ell és un artista de carrer que dona la cara amb nom i cognoms: Joan Juncosa. "Jo responc molt pel meu projecte –s’encongeix d’espatlles–: tinc molt clar el que faig, com ho faig i per què ho faig. I si un dia em toca donar explicacions, les donaré". No n’ha hagut de donar cap, de moment. El seu art de carrer és de posar i treure. Els pedaços estan fets a mida a base d’escuma de polietilè. Tots encaixen als seus respectius forats escantellats com peces de puzle. El noi de les rajoles Artista, arquitecte, 37 anys. Té una llibreta plena d’"idees per revolucionar el món". Un centenar de projectes de carrer fent txup-txup al seu cap. Juncosa es va estrenar als carrers de Barcelona ara fa tres anys: llavors era #elchicodelasbaldosas d’Instagram. Penjava panots desenganxables en versió grafitera. Rèpliques de colors vius sobre teles de 20 x 20. Van arribar a reaparèixer a San Francisco, Jordània, Hong Kong, la Capadòcia i fins i tot als temples de Petra. Rajoles pel món, es deia el projecte. Es va convertir en un street art col·lectiu. ¿El repte? "Ajudar a redescobrir la bellesa de l’espai públic –resumia el seu ideòleg–. A fer-lo més nostre". El juliol de l’any passat, Juncosa va omplir Barcelona d’acolorits urinaris activistes. Clatellots en versió artística al costat de rastres corrosius de pixades. "S’ha normalitzat que la ciutat faci mala olor", va posar llavors el dit a la nafra. Es va fer viral en qüestió de pocs minuts. Va acabar sortint fins i tot a la CNN. És art "brilli-brilli", que diu ell. És la seva marca de fàbrica. Colors vius que t’agafen de la solapa. "Per conscienciar –justifica l’artista–. Que la gent faci el clic". Impossible apartar-ne la mirada. Els transeünts es paren en sec, posen cara d’haver vist un ovni o un videoclip de Leticia Sabater. Desenfunden el mòbil i disparen a discreció abans fins i tot d’adonar-se’n. "Ahhh, ¿que estaven trencats?". Aquest és l’objectiu, diu Juncosa: "Conscienciar els ciutadans que el patrimoni és de tots i que, si no el cuidem, el perdrem". Fa un any que ho va veure: faltava un bon tros de ceràmica al banc jardinera que hi ha a la vorera de davant de la Casa Batlló. "A veure si l’arreglen", va donar marge municipal. Però va passar un any i continuava igual, cada vegada més gran. "¡No pot ser!". Va acabar inventariant tots els bancs del passeig: tant els icònics bancs fanal de Pedro Falqués de principis del XX com la resta de bancs jardineres que va inspirar dècades després. "Vaig fer una anàlisi com si m’haguessin encarregat restaurar-los de veritat", somriu. ¿La seva conclusió? "Toca que els mirin i que els mimin –afirma–. És millor mirar-los ara i no quan estiguin començant a clivellar-se sencers". Recuperar el passeig Deu haver fet més de "70 incursions" al passeig de Gràcia l’últim mes, calcula. Va començar calcant els forats del trencadís amb paper ceba. En dibuixava la geometria, els pintava al taller, els tornava a reajustar in situ. I així un centenar d’anades i vingudes. "He passat moltes hores en aquests bancs", esbufega l’artista. "I no he sentit ni un idioma que no sigui estranger", lamenta. "És un carrer molt maco per no anar mai". Que el seu art urbà serveixi –incita– "per convidar el ciutadà a recuperar el passeig de Gràcia". És una bona excusa per esquivar les cues de turistes que esperen pacientment per comprar bolsos de 5.000 euros i tornar a recórrer el passeig amb ulls d’explorador. Es poden trobar pedaços vistosos amb vista a Armani i a Loewe, però també davant de la Casa Vídua Marfà, la Casa Batlló, la Casa Codina, la Pedrera. La milla d’or modernista. De Diputació a Provença. "És una oda al modernisme", assenteix Juncosa. "Jo dic en Modernisme 2.0, perquè és posar en relleu, 100 anys després, el que li va donar caixet a la nostra ciutat". El trencadís fals té picades d’ullet acolorides als edificis turístics veïns. Ho diu amb convicció de superheroi: "Això m’omple. No necessito res més. T’ho dic de veritat". Ha tapat desperfectes de les voreres. Ha arreglat seients de les parades del bus. Ha colonitzat cabines telefòniques en desús. Fins i tot ha reproduït el cap d’un drac. Perdura: a París amb Balmes. Ell parla de fer un món millor. "No és tan difícil –assegura–. Les petites coses són poderoses".

Tiretes de modernisme 2.0

Un artista urbà restaura vuit bancs del passeig de Gràcia amb pedaços grafiti «per posar-los en relleu». Omple amb art els forats del trencadís danyat. Activisme de carrer de posar i treure.

El més llegit