Viatge al Sant Antoni d’abans

El xarleston, el ball, que millor representa l’espurnejant però breu alegria que va viure el món entre les dues guerres mundials, va entrar a Barcelona a través de Sant Antoni. Va ser el 1926. La popularitat de Joséphine Baker al Folies Bergère de París traspassava fronteres, així que al Teatre Circ Olympia, gegant sala de festes de la ronda de Sant Pau amb capacitat per a 6.000 espectadors si era necessari, es va programar el gener de 1926 un xou a càrrec de Chocolat Kiddies, "un espectacle de negres nord-americans, el més exòtic, més original i de més èxit que s’ha presentat a Barcelona". Aquell Olympia (no confondre amb un altre d’anterior, el que hi havia al Paral·lel) va ser tota una institució i avui quina llàstima, només és un record difuminat que, afortunadament, vol recuperar ara, entre desenes més d’històries d’aquest barri, l’editorial Efadós. Acaba de publicar Sant Antoni desaparegut, una més de les seves eficaces pastilles contra l’amnèsia. Com sol passar amb els llibres d’aquesta col·lecció, entrar-hi és una irresistible invitació a estirar els fils narratius que s’ofereixen a les seves pàgines. Amb encara olor d’impremta de les dues publicacions anteriors d’Efadós, dedicades a la Sagrada Família, Fort Pienc i el Born desapareguts, l’historiador Josep Fabra i Llahí presenta ara, a dues setmanes de Sant Jordi, un viatge al Sant Antoni (per dir-ho d’alguna manera) de molt abans que fos conegut com a superilla, una excursió en el temps al que potser és el més singular barri de l’Eixample, perimetrat per les rondes, el Paral·lel i la Gran Via, com si fos un estat d’aquells dels EUA de fronteres rectes, però sobretot condicionat pel seu veïnat amb el Raval i per la imponent presència del mercat de Sant Antoni. Combats de boxa L’Olympia, com hem dit, només són quatre fotos i tres impecables textos al llibre, però suficients per recordar, per exemple, que allà es va emportar una fenomenal pallissa Giacomo Bergomas a punys de Paulino Uzcudun, un boxejador basc que va ser tota una celebritat, un tipus que només va patir un KO en totes la seva carrera, al Madison Square Garden i, el que el disculpa, en un combat que el va enfrontar ni més ni menys que a Joe Louis. Hi ha més nom cèlebres en aquest viatge fins al Sant Antoni d’abans, com el de Louis Moritz, l’alsacià que durant la segona meitat del segle XIX, amb només 21 anys, va arribar al barri i que va acabar per donar de beure cervesa a mitja ciutat, afirmació gens exagerada si es mira la foto que recupera l’autor del llibre, amb una desena de vehicles aparcats al carrer de Casanova, alguns a motor, altres de tirats per cavalls, i tots amb barriques plenes d’allò que molts anys més tard Steve Huxley definiria com a poesia líquida. També història en majúscules d’aquesta ciutat és el seguici fúnebre dels germans Badía, ¡uf!, per la ronda de Sant Antoni, una estampa que encara fa caure de cul, i no menys història és l’oblidada presó de Reina Amàlia, l’única Bastilla que van demolir els anarquistes de Barcelona, però si per alguna cosa despunta aquesta nova entrega dels viatges d’Efadós al passat local és per l’homenatge als que veritablement eren els protagonistes del dia a dia al barri, els serens, els carboners, els conductors del 29 (aquell tramvia que realment no feia més que donar voltes), els veïns i, per descomptat, els botiguers, als quals Fabra i Llahí dedica una bona part del llibre. Sant Antoni va ser cèlebre per un teixit comercial extraordinàriament ric, més que l’actual, i potser fins i tot és possible posar-li nom i cognoms a aquesta fertilitat. Antoni Rovira i Trias, com sap qualsevol apassionat per les cròniques d’aquesta ciutat, és un que fa una certa pena. Amb el convençut que estava ell que la seva proposta d’urbanització de l’Eixample s’imposaria a les altres en el concurs d’idees convocat per l’ajuntament, i just abans d’arribar a la meta va veure que l’avançava per l’esquerra (en tots els sentits) Ildefons Cerdà. Rovira i Trias concursava amb un disseny de ciutat radial, en el qual un conjunt de grans avingudes confluïen en el que avui és la plaça de Catalunya. Era aquell, segons es miri, un urbanisme panòptic, que al cap i a la fi és el que anys després acabaria per fer, a molta més petita escala, amb el mercat de Sant Antoni, la seva obra cabdal, amb quatre braços que assenyalen cap als quatre punts cardinals i que, en certa manera, van estendre la seva influència en la resta dels carrers. El repàs que el llibre fa dels establiments que van ser referencials al barri és un obsequi impagable. Molts no han sobreviscut. Altres, com la Sirvent, allà continuen. Com a homenatge a uns i d’altres, als que encara hi són i als que se’n van anar Sant Antoni desaparegut és insuperable. Hi ha barris a Barcelona que són, sense que sigui una tonteria dir-ho així, només dels veïns del barri, és a dir, que amb prou feines són lloc de destí dels barcelonins d’uns quants carrers més enllà. No ha sigut aquest mai el cas de Sant Antoni, perquè, el que són les coses, ha sigut la llar d’institucions úniques, com el mercat de llibres vells, o l’intercanvi de cromos, o el canòdrom (tot i que en aquest últim exemple tenia competència a l’altre extrem de la ciutat, a la Meridiana). Va ser també un barri de cines cèlebres, i de cabarets, i, en una formidable aportació de Fabra i Llahí, fins i tot d’uns banys turcs comme il faut. L’autor havia sentit parlar vagament de la seva existència. Un dia va trobar un vell fullet que acreditava que no eren una llegenda. Eren al número 79 del carrer de Calàbria. Tenen ara el seu merescut racó al llibre. Són un altre fil per estirar. Segons Fabra i Llahí, per poc que algú s’hi posi, en fa un cabdell.

Viatge al Sant Antoni d’abans

El llibre ‘Sant Antoni desaparegut’, que inclou 175 fotos d’època, reviu la història del popular barri de l’Eixample, recupera anècdotes dels seus habitants i passa revista als seus locals clau.

El més llegit