Collserola ha recorregut un llarg camí fins a arribar al reconeixement social. Hi va ajudar molt la pandèmia, que va fer créixer un 20% les visites; però la feina va començar 40 anys enrere, durant la dècada dels 80, quan Pasqual Maragall es va marcar dos objectius: deixar de donar l’esquena al mar i integrar la muntanya. L’ajuntament i la llavors Corporació Metropolitana de Barcelona (liquidada el 1987 pel Govern de Jordi Pujol, que no tolerava un rival públic com aquell) van invertir bolquets de bitllets en el que llavors es considerava el jardí posterior de la ciutat. Ni tan sols es parlava de Collserola: era, en genèric, el Tibidabo. La culminació arribaria amb la declaració de parc natural, a finals del 2010. Però els galons no han implicat una inversió a l’altura. I, és clar, els gestors del pulmó fan el que poden i els toca prioritzar. A la rebotiga s’han quedat les prop de 250 fonts distribuïdes per les 9.000 hectàrees de bosc. La falta de manteniment i la rematada de la sequera les ha deixat en molt mal estat. Es poden recuperar, però fan falta dues coses: pluja i diners.