La cara i la creu de la nova Barcelona

La capital catalana viu una silenciosa revolució demogràfica en la franja d’edat de 25 a 39 anys: de cada 10 empadronats, menys de tres són nascuts a Barcelona i gairebé sis són de l’estranger. La diversificació de la immigració l’última dècada –més varietat de nivell econòmic i cultural i més estades provisionals– ha coincidit amb l’arribada a l’etapa adulta de generacions d’autòctons ja molt curtes per la baixa natalitat dels anys 80. En aquesta nova Barcelona mil·lennista més heterogènia que mai, afloren visions i experiències de la ciutat contraposades. Paula Torrecilla i Chiara Proietti il·lustren aquesta paradoxa. Totes dues són veïnes de la Sagrada Família, tenen gairebé la mateixa edat (38 i 39 anys, respectivament), amb hipoteca i una filla en edat preescolar. No obstant, el seu diagnòstic sobre la salut de Barcelona no té res a veure. Totes dues han relatat a EL PERIÓDICO com veuen Barcelona i els seus plans de futur. La Paula i la seva parella, el Pol, rematen les últimes gestions de la seva mudança a Girona, acompanyats de la petita Bruna: "Tots dos som de Barcelona de tota la vida i aquest cap de setmana hem fet les maletes". "Volíem una vida més tranquil·la i al néixer la Bruna va ser definitiu", explica. "Barcelona ens sembla agressiva, hi ha massa gent, molt soroll... Mai hem sigut porucs, però al sortir de casa tot són perills i dificultats: que si motos en voreres, cotxes que surten de pàrquings, patinets... Tenim cinc o sis supermercats i cafeteries grans al voltant, i cada vegada que surto amb el cotxet algú se’m queixa o he d’obrir-me pas", descriu. Canviar de barri no els reduïa l’estrès: "Muda-nos a una zona tranquil·la d’Horta, per exemple, implicava lloguers pels núvols i que el Pol treballés igualment en al cor de la ciutat". L’àrea metropolitana tampoc els faria canviar de vida i van mirar diverses destinacions més al nord. Des de fa un any ella teletreballa quatre dies a la setmana per a la productora El Pot Petit, amb seu a Sarrià de Ter. La seva parella, advocat, aviat va trobar feina a Girona. I hi havia una plaça lliure en una escola bressol municipal. Tot els va quadrar de seguida. "A Girona els pisos també són cars, però no arriben a ser impossibles com a Barcelona, que posen els pèls de punta", compara. "Per 1.100 euros aquí tens un pis correcte, amb tres habitacions i terrasseta, mentre que al nostre barri només pots aspirar a un zulo o algun pis vellíssim", lamenta. A més, ells han trobat una bona oferta a través d’una coneguda, que renova inquilí sense apujar-ne el preu. Tenen un cotxe que utilitzen poc i ara preveuen moure’s per la ciutat amb bicicleta. La Chiara va néixer a Roma i va conèixer el seu marit, el Marco, de Milà, durant unes vacances a Barcelona. Se’n van anar a Madrid a viure junts i poc temps després ell va apostar per obrir amb el seu germà una botiga de pasta fresca a l’Eixample, Pasta Luego. Ella el va seguir l’any següent. Ja fa 12 anys que viuen a la capital catalana: "Sempre hem viscut a Sagrada Família, ens encanta". Bona qualitat de vida Al contrari que la Paula, la Chiara considera Barcelona "molt baby-friendly" i valora que tingui "moltes atraccions per a nens, com la platja i la muntanya", molts ascensors al metro i "poblets a prop als quals pots escapar-te amb tren a oxigenar-te. Per exemple, Sitges. No tenen cotxe ni el troben a faltar. Juntament amb les abundants connexions aèries amb Itàlia i el clima suau, els enamora la dimensió de Barcelona: "Roma és grandíssima. ¡Per mi, agafar una bici i creuar la ciutat de punta a punta en 40 minuts és un plus!". En aquesta llar de Barcelona els preus també són conversa recurrent. "En comparació a quan vam arribar, potser és tres vegades més cara", calcula Proietti, que va estudiar art però treballa com a dependenta. No a la botiga familiar, diu entre rialles, que no fa falta conviure-hi tant. Han esquivat la pujada dels lloguers amb una hipoteca que van aconseguir fa quatre anys, "quan els préstecs eren més assequibles". "Sens dubte ha pujat el cost de la vida i, a més, una criatura comporta moltes despeses, però amb una hipoteca assequible i dues nòmines encara es pot viure bé. Ho posem tot en una balança i ens compensa; la qualitat de vida és molt bona", resumeix. La nova vida de la Paula també comporta expectatives de socialització i millor conciliació lingüística. "A Barcelona la nostra vida comunitària es reduïa a la programació del centre cívic... A Girona ja ens han parlat d’un casal pròxim amb activitats infantils i debats polítics i una cooperativa de fruita i verdura al barri", comenta. Aplaudeix que a l’escola bressol de Taialà, on va ara la Bruna, "tots es coneixen". "La llengua també ha sigut un factor", reconeix Torrecilla, que té el castellà com a llengua materna però el seu cercle d’amistats utilitza més el català. "La sensació és que a la gent de Barcelona li és igual parlar català o no, també als autòctons, perquè no els resulta necessari", dispara. "Creiem que a Girona la nena creixerà parlant correctament el català i aprendrà el castellà, que el continuem utilitzant en família perquè tenim sang aragonesa. Aquí les dues llengües són més compatibles i no hem de renunciar a cap", opina.

El més llegit