Va ploure, però poc. En algun moment va semblar que volia descarregar fort sobre Barcelona, però no va arribar a créixer: va ser una rosada amable i sense maldat, com un pessic de mare, carregós potser per arriar-se sempre mancat d’avís previ, però sense resultar molest després de tant temps absent. El xàfec va irrompre com un personatge més al principi de la cavalcada de la capital. Anava i venia: ara dins d’escena, ara fora. Capritxós i juganer amb la intriga, el temps va amenaçar de fer descarregar un cel plomís durant tota la vigília de Reis. Se li van intuir els ullals, tot i que no va mossegar: les inclemències no van derrotar la il·lusió de tornar a veure, un any més, la magnificència de Ses Majestats d’Orient.