Quatre dècades a set racons de l’Ajuntament

Ernest Maragall posarà fi a la seva carrera política avui en el ple municipal de desembre. Serà la seva tercera jubilació: ja es va convertir temporalment en pensionista el 2012, després de trencar amb el PSC, i el 2016, després d’abandonar el Parlament Europeu sota les sigles d’ERC. Malgrat la seva aversió al fet que li facin fotos, el 14 de desembre va fer un esforç considerable, abnegat, fins i tot estoic, i va acceptar recórrer amb EL PERIÓDICO diferents seus de l’administració en la qual més temps ha treballat, l’Ajuntament de Barcelona: 37 dels 53 anys dedicats a les institucions públiques. Va ser tècnic i funcionari municipal 25 anys i després regidor amb el PSC (1995-2003) i des del 2019 amb ERC. Ha sigut diputat al Parlament amb els dos partits, a més de conseller d’Educació socialista en el segon tripartit i, ja com a republicà, d’Acció Exterior amb Quim Torra de president. Va ser eurodiputat amb Esquerra. Ronda de Sant Pau, 45: una dècada com a informàtic Dubta sobre la data exacta de l’inici, entre novembre del 1969 i gener del 1970. Aquell 5 de gener va complir 27 anys. Va començar la seva trajectòria a l’ajuntament a l’edifici que hi ha a la Ronda de Sant Pau, 45, on ara té la seva seu la Sindicatura de Greuges de Barcelona. Va exercir com a informàtic una dècada al Centre Ordinador Municipal. Ell, que va estudiar Economia, i que ja tenia una de les seves dues filles, havia treballat en publicitat i màrqueting i va decidir canviar: "Vaig abandonar una feina amb contracte a Reclamo, una agència d’estudis de mercat. Vaig passar de guanyar 18.000 pessetes (una mica més de 100 euros de l’època) a 12.000. Estava fart dels estudis de mercat i volia trobar una cosa nova, interessant i de servei públic". Edifici Colom: Informació Cartogràfica i de Base. Després de les primeres eleccions municipals després de la recuperació de la democràcia, el 1979, Maragall va entrar en la Unitat Operativa del Pla de la Ciutat, "vinculada amb la cartografia de la ciutat, base del cadastre i l’urbanisme", de la qual va ser cap i que ja no existeix. Va combinar aquesta feina amb la seva tasca a Informació Cartogràfica i de Base (ICB), amb seu a l’edifici Colom, de la qual va ser gerent. L’organisme s’encarregava de mecanitzar les dades del cadastre. Maragall va ser director general de l’ICB. El vestíbul de la miniassemblea del 76. Explica Maragall que en els 70 hi havia entre el personal del consistori "un ambient prepolític, una certa revolta sindical" de la qual va participar. "Vam anar a veure els bombers, les escoles, la Guàrdia Urbana, l’escorxador, i vam acabar muntant un moviment que va reunir la majoria de treballadors de l’ajuntament". El febrer del 76, en una assemblea a la plaça del Rei, els reunits van decidir ocupar el consistori: "Érem uns 200". "Amb l’alcalde Viola (Joaquín Viola, alcalde fins al desembre d’aquell any i assassinat el 1978 juntament amb la seva dona, Montserrat Tarragona, per terroristes que li van col·locar una bomba al pit que el va decapitar), la relació era molt dura i difícil. Quan vam ocupar l’ajuntament, (Rodolfo) Martín Villa (governador civil fins poc abans i ministre de Relacions Sindicals) es va posar nerviós i va dir prou. I hi va haver un moment de pànic, perquè d’una banda hi havia els guàrdies urbans i de l’altra la policia, tots armats. La policia va entrar amb gasos lacrimògens". Part dels ocupants que fugien de la policia van acabar en un vestíbul que hi ha al costat de la sala de plens, davant els despatxos d’alcaldia. "Érem uns quants, jo a sobre la taula rodona. Vam fer una miniassemblea i vam decidir que el millor era marxar a casa". 23-F al despatx de tinent d’alcalde de Pasqual Maragall. "El 23 de febrer del 1981 jo era a la quarta planta de l’edifici Novíssim, al Pla de la Ciutat, anava a veure el Pasqual. Al passadís que comunica els edificis em va aturar un ordenança i em va dir que un grup de guàrdies civils havien entrat al Congrés", relata. "El Pasqual parlava per telèfon amb l’alcalde de València i estàvem pendents de si venien. Ens van dir que un regiment havia sortit de la Caserna del Bruc. O eren pocs o no es van decidir". Les tropes mai van arribar al consistori. El despatx de l’alcalde Maragall. Maragall no era gaire partidari, per respecte, de fer-se una foto en el que va ser despatx del seu germà com a alcalde, i que ho és de l’actual, Jaume Collboni, però va acceptar. Del que no hi ha foto és de la sala en la qual va seguir el 1986 juntament amb 50 persones més la nominació olímpica de Barcelona, perquè aquest espai ja no existeix. "No era un pur tràmit. Vam saltar tots quatre metres i després vam anar a la plaça de Catalunya". Explicar els pressupostos a la Lluís Companys. El 1995, Maragall va obrir una nova etapa al convertir-se en regidor. Del 1995 al 1999 va ser regidor d’Hisenda i Funció Pública, i del 1999 al 2003, de Presidència i Hisenda, a més de portaveu des del 2001. Del seu pas a la política data l’incident que avui el fa coixejar: "Tres o quatre dies abans de prendre possessió com a regidor", el 1995, va agafar la Vespino que tenia a la plaça de Sant Miquel i al saludar un agent de la Guàrdia Urbana va caure i es va trencar els lligaments i el menisc del genoll. El doctor Cugat el va operar del menisc però no va fer rehabilitació i tot i que la cama va aguantar bastant, fa uns anys va arribar la coixesa. La seva butaca preferida, que avui és de Janet Sanz. Després de 16 anys fora del consistori, Maragall va tornar a ser regidor el 2019, aquesta vegada amb ERC, amb qui va guanyar les municipals però no va aconseguir ser alcalde; el suport de Manuel Valls a Ada Colau ho va impedir. "Aquí m’asseia sempre", diu en la que era la seva butaca preferida del que va ser el seu despatx en el mandat anterior i ara, que les dependències corresponen a Barcelona en Comú, és el de Janet Sanz. Aquí s’asseia Maragall després de guanyar les eleccions municipals del 2019. I des d’aquí va afrontar les del maig passat, la seva última aventura política i professional.

Quatre dècades a set racons de l’Ajuntament

Ernest Maragall posa avui fi a la seva carrera política. Abans de l’adeu, va acceptar recórrer amb EL PERIÓDICO diferents seus de l’Administració en la qual més temps ha treballat, l’Ajuntament de Barcelona

El més llegit