‘Els Dalton’ passen el testimoni

Fa 22 anys, un redactor en cap el nom del qual no vull recordar em va concedir tres hores perquè em busqués la vida i aconseguís una història ciutadana, interessant, amb ganxo, curiosa, divertida i barcelonina amb la qual omplir la contraportada d’EL PERIÓDICO. La frase va ser única i irrepetible: "Ves, Emilio, busca’t la vida". Busca’t la vida significava agafar el meu bloc, un retolador, la meva camareta Canon digital, pujar a l’Scoopy i començar a devorar semàfors per Barcelona. Vaig acabar, evidentment, a la Boqueria, el vici del meu pare però fins aleshores, ho juro, territori comanxe per a mi. Ho diré tal qual: em podia haver quedat a El Pinotxo, que era on es quedava tothom, inclosos els japonesos. Però vaig preferir girar a l’esquerra i ensopegar ¡beneït dia! amb el Kiosco Universal, la cafeteria estrella d’aquest mercat, on l’avi Domínguez va obrir, ara fa 50 anys, aquest privilegiat lloc on es menja de meravella i, sobretot, es comparteix barra, tauleta i/o tamboret amb la gent més generosa de la terra. Complicitat i tacte Ser amic dels germans Domínguez, d’Alfonso, Antonio i Benjamín, no té cap mèrit, perquè són ells els que t’escullen. Em va passar fa 22 anys i encara segueixo enganxat a aquesta tribu, no tant pels seus plats, pel seu peix i marisc, pels seus productes de proximitat, per les seves truites (per cert, tothom fa la millor truita de patates del món, jo no diré que la de l’Universal ho sigui, però tela com n’és de suculenta), sinó pel seu tacte, pel tarannà, per la conversa, per la complicitat i, sobretot, vinga, diguem-ho d’una vegada, per la seva gent, per la família, per aquests joves que van ser alletats, fins a convertir-se avui, el 2023, en els hereus d’una manera de viure, treballar, donar menjar i, sobretot, mimar la clientela. No seré tan ingenu com per dir que com a l’Universal no es menja a cap altre lloc de la ciutat. Això, ni és veritat, ni ho he d’escriure. El que sí que puc dir i aquí puc derrotar a qualsevol, és que a cap altre lloc de la ciutat t’ho pots passar millor, amb els coberts i sense, és a dir, menjant i xerrant, compartint barra, tauleta i tamboret, com al Kiosco Universal de l’avi Domínguez, transformat pels seus tres fills i actualment, des d’ara mateix (o gairebé; els papes treuen el cap de tant en tant), en mans dels seus nets. Sobre la foto inferior d’aquesta pàgina, que il·lustrava el tema que vaig escriure el 2001, deia Els Dalton de la Boqueria, i resumeix, truites i títol inclòs, la sensació que vaig tenir aquell dia d’haver caigut, a l’estil Obèlix, a la marmita del druida. Si tu parles dos minuts amb Antonio, acabes convençut que és el Mago Pop de la paraula, del coneixement i, sobretot, posseïdor de totes i cada una de les històries i anècdotes de la ciutat. Si aquells dos mateixos minuts els fas servir per emportar-te Alfonso, que pot ser el més gran de tots però, sobretot, és el líder, a l’altra cantonada de la barra, acabes convençut que fins ara (ja ho veurem a partir de demà, ha, ha) allà no es mou una forquilla sense que ell ho sàpiga. I ell es pronuncia amb majúscules. I, a més, la seva autoritat és tan notòria, que ell ni tan sols ho amaga, però és adorat per tots. I si busques l’últim racó de la cafeteria, d’aquella cantonada de la Boqueria o, millor encara, si li fas abandonar la barra, la cuina, la graella, la fregidora i fas que Benjamín es confessi, llavors arribes a la conclusió que l’equilibri que regna i flota sobre les safates de peix, pebrots del piquillo, truites i enormes mitjanes és obra de tots ells, dels tres germans, d’Els Dalton, i aquest és el seu mèrit, dissimular que es barallen cada dia, però continuen sent una família nombrosa. I com que són una família la primera foto, l’actual, la gran, aquella que lideren, a primera fila, Borja (fill d’Alfonso), Galo i Álvaro (fills d’Antonio) avalats per Miguel i Dani, (els Arza, uns altres germans prodigiosos), Tino, José Luis, Kevin i Héctor, cobra actualitat, ja que són ells els que, de la mà dels papes, han començat a agafar el relleu darrere de la barra, una altra cosa és que sàpiguen, que no és fàcil, dirigir la cafeteria amb el mateix tarannà. Els puc dir, jo, que soc expert en la matèria, que Borja, el més gran de tots i amb la carrera de Turisme sobre les espatlles, i els seus mariscals de camp, els germans Miguel i Dani Arza, per cert, germans de Kiko, un dels grans sommeliers de Catalunya, seran capaços de liderar el canvi. Galo, que volia ser tennista però ha decidit que prefereix guanyar 40-0 als passadissos de la Boqueria, i Álvaro, que vol ser cuiner però dubta si quedar-se a la facultat de l’Universal o apuntar-se a alguna escola de cuina a Catalunya, són els millors escuders possibles. ¡Ah!, per cert: quatre setmanes després d’aquella contraportada The New York Times publicava un reportatge, esmentant, entre d’altres, l’Universal, el títol del qual era Un temple del sabor a Barcelona. L’avi Domínguez estaria orgullós dels seus nets. Difícilment els hauria ensenyat millor que els seus pares.

El més llegit