Can Vies i l’okupació de la Bonanova: del símbol veïnal a l’oportunisme polític

L’11 de juny del 2011, els veïns d’Hostafrancs van entrar als terrenys de Can Batlló amb un gegant amb forma de puny que representava la lluita de molts anys per la conquesta d’aquest espai que avui és un referent al barri i al districte de Sants-Montjuïc. Can Vies, al carrer dels Jocs Florals, arribava llavors els seus primers 14 anys d’okupació. Va passar el 1997, quan una manifestació al carrer va acabar amb l’assalt d’aquest edifici situat al costat de les vies del tren. Un any abans, la policia havia posat fi a les males al somni del cine Princesa, l’unicorn de les okupacions a Barcelona. Can Vies es va convertir en un centre social autogestionat amb suport de bona part dels veïns. Fixin-se que per res hem parlat de política. Encara... Si viatgem fins als nostres dies, és probable que algú vulgui comparar el que va passar el maig del 2014, l’intent de desallotjament de Can Vies, amb els recargolats dies que viu l’entorn de la plaça de la Bonanova, amb dues finques que fa anys que estan okupades però que han passat més aviat desapercebudes. Fins ara. Els dos casos parteixen d’una mateixa arrel: el dret a la vivenda, la falta d’espais col·lectius socials, la protecció legal de la propietat privada, la convivència veïnal. Però si al primer sempre li va quedar a mida la paraula ‘símbol’, al segon li cau molt millor el vestit de l’oportunisme. El 26 de maig del 2014, a instàncies d’un jutge, i després del requeriment de l’Ajuntament de Barcelona, 30 furgonetes i 1 helicòpter dels Mossos d’Esquadra es van fer personar al número 42 del carrer dels Jocs Florals. Era dilluns, cap al migdia, i el que passaria la setmana següent evidencia que la política no va calibrar bé fins a quin punt aquesta casa construïda el 1879 (tot i que el cadastre digui que és de 1929, quan es devia de fer algun tipus d’ampliació) era un emblema del moviment okupa de la ciutat. El consistori necessitava aquell espai per crear una rampa que permetés accedir a la futura llosa enjardinada prevista sobre les vies del tren. El conegut com a calaix de Sants. Mai va passar. Una setmana a Saigon El que sí que va passar és que durant sis nits, els carrers de Sants van ser un autèntic Saigon. Pot ser que recordin els incidents posteriors a la sentència del judici del procés, però tinguin en compte que el que va passar aquells dies a Barcelona no tenia cap antecedent pròxim. Es van succeir, a més, imatges d’una càrrega simbòlica brutal, com l’excavadora cremant que es va convertir en el cavall de Troia derrotat i exhibit durant dies o la furgoneta de TV3 que va acabar calcinada. També l’arribada a Sants de columnes de suport veïnal des de molts barris de la ciutat o el cop al cap que un mosso li va clavar a un jove que anava amb bici i que va acabar amb una condemna de dos anys de presó per a l’agent, que al·legava que apuntava a les cames. El desallotjament del cine Princesa, l’octubre del 96, no va generar ni de bon tros tanta violència. Hi va haver manifestacions, algunes carreres. Però no una escalada d’aquest calibre. Només les festes de Gràcia de principis de segle van tenir una llunyana similitud, amb la Urbana jugant de matinada a Batman i Joker amb el jovent. Contenidors cremant, barricades de carrer, persecucions (també a plena llum del dia amb els carrers plens de famílies sortint del col·le), ferits, detinguts. El floreixent Can Batlló El cas és que tot això va passar en un moment en què Can Vies, després de 17 anys d’existència, començava a perdre una mica de força en favor del puixant recinte de Can Batlló. Segurament, sense l’okupació de Jocs Florals i el paper que va jugar com a centre social autogestionat, la batalla pel recinte fabril no hauria sigut tan potent, amb permís del rol que van exercir entitats com el Centre Social de Sants, que també seria determinant en la resolució del conflicte de finals de maig del 2014. L’enyorat Josep Maria Domingo, mort recentment, resumia així les reivindicacions veïnals el dijous d’aquella setmana: «Aturar la demolició, permetre el retorn dels usuaris, estudiar la rehabilitació de la finca i posar fi als aldarulls i la presència massiva de policia». «Hem vingut a escoltar les seves propostes», va dir llavors el regidor de Sants-Montjuïc, Jordi Martí (CiU), que de cara a aquest 28M ocupa la tercera posició de la llista de Trias per Barcelona. Van fer atenció. I després van fer alguna cosa més: sí a tot. El llavors alcaldeXavier Trias no volia que Can Vies es convertís en el que per a Jordi Hereu va ser la consulta de la Diagonal del maig del 2010. El govern municipal va voler treure ferro al desallotjament frustrat i va intentar apartar el conflicte de l’agenda política fins a les eleccions del 2015, quan CiU, de manera inesperada, va cedir el ceptre a Ada Colau, l’exactivista de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca que en aquests anys en el poder tampoc s’ha atrevit a profanar l’edifici. És més, els Comuns han evitat en el ple qualsevol iniciativa de l’oposició que anés dirigida a fer caure aquest símbol de Sants. I allà segueix, a punt d’arribar als 26 anys de vida, amb el calaix de Sants, que era l’excusa per a la demolició, acabat des de l’agost del 2016. Nou anys després d’aquell peculiar episodi de la història moderna de Barcelona, en què tant els polítics com la ciutadania van aprendre el valor dels símbols, la ciutat torna a tenir sobre la taula un assumpte vinculat a l’okupació. En aquest cas són dues finques, El Kubo i La Ruïna, assaltades el 2016 i el 2019, respectivament. Són al costat de la plaça de la Bonanova, als números 6 i 8 del carrer de Sant Joan de la Salle, i són propietat de la Sareb, el banc dolent públic que va comprar actius tòxics a les entitats bancàries per alleujar els seus problemes en temps de crisi. ¿Colau, una okupa més? Però abans d’entrar en més detalls, i per vincular els dos casos, retrocedim fins al 25 de febrer d’aquest any. La líder de Valents, la regidoraEva Parera va celebrar un acte al costat de Can Vies en què va deixar clar que la seguretat, i en especial, el tema de les okupacions, serien l’eix del seu intent d’assalt a l’alcaldia. Com era d’esperar, va ser esbroncada pels joves de la casa. «L’edifici de Can Vies segueix dret perquè Colau és la vostra còmplice, perquè Colau és una okupa més,» els va respondre. Però ja fos per proximitat, o per ser conscient que aquest era un os dur de rosegar, va decidir centrar-se en la Bonanova, una plaça que ha havia visitat a principis d’aquell mes. Quedaven quatre mesos per a les eleccions. En el cas d’aquestes dues finques de la zona alta, que ni són municipals ni estan afectades per un pla urbanístic, la relació dels okupes amb els veïns ha sigut pràcticament nul·la, malgrat que La Ruïna, asseguren alguns usuaris, disposa d’una biblioteca oberta al barri i tenia vocació d’exercir de centre social. En qualsevol cas, el que és segur és que no ha acabat de quallar com ho va fer Can Vies. I que no ha sigut un símbol com ho va ser i ho és la casa situada al costat de les vies de Sants. De fet, els veïns expliquen que amb prou feines han tingut problemes en tots aquests anys, que ni han notat la presència dels joves okupes. És a dir, no els defensen però tampoc els condemnen. Fortificació Després hi ha la via judicial. El Kubo va poder ser desallotjat al març, però el dispositiu policial es va cancel·lar a l’espera que en les pròximes setmanes surti el llançament que també permeti buidar La Ruïna. Un dos per un que, quan arribi, sí que promet ser mogut, ja que els inquilins s’han atrinxerat a l’interior amb tota mena de mobiliari urbà i no sembla que tinguin intenció de rebre la policia amb un esmorzar continental. Al terrat d’El Kubo, de fet, han grafitejat ‘ACAB’ (‘all cops are bastards’, traducció de «tots els policies són uns bastards»). Mentre això no arriba, tant Valents com Ciutadans i Vox, partits que les enquestes deixen fora del ple municipal de Barcelona, han anat passant per la plaça per treure profit d’una situació de tensió que de fet han creat ells com a part del seu full de ruta electoral. Però una cosa és l’okupació il·legal d’una finca i l’endèmica lentitud de la justícia per abordar aquests casos i una altra de molt diferent donar-li un vernís de violència i de conflicte veïnal que la immensa majoria de residents en absolut comparteixen, més enllà de la poca simpatia que els genera aquest moviment contestatari. Els altres aspirants (els Comuns, el PSC, Junts, ERC i el PP) han fet referència al tema, però sense arengues i amb ànim de resoldre el conflicte més que fer-lo explotar. Els últims d’arribar Afegeixin a tot aquest paisatge la irrupció de Desokupa, empresa nascuda el 2016 que amb un llenguatge gairebé bèl·lic ha encès encara més els ànims, fins al punt de prometre que faria fora els inquilins d’El Kubo i La Ruïna. Finalment sembla que han desistit, però sí que es concentraran aquest dijous a la plaça a les 19 hores amb alguns veïns. Els okupes, per la seva banda, han convocat una contraprotesta a la mateixa hora que vindrà des de la plaça de Lesseps. Tot això passa el dia que comença oficialment la campanya electoral. Del símbol de Can Vies a l’oportunisme de la Bonanova.

Can Vies i l’okupació de la Bonanova: del símbol veïnal a l’oportunisme polític

Consulta aquí el DIRECTE sobre la situació a la Bonanova

Els okupes de la Bonanova demanen a la Sareb que entregui totes les seves propietats

El Síndic critica la irrupció de Desokupa en el conflicte

El centre social autogestionat de Sants va renéixer després de l’intent de desallotjament del maig del 2014, mentre que el conflicte actual a la zona alta exhibeix cert vernís electoral

El més llegit