La Rambla més indòmita insisteix a imposar les begudes XXL a preu d’or

A Peter, Debbie, Rich i Anne els costa fer el brindis sense vessar el que sembla més una peixera que una beguda. Celebren la seva recent arribada a Barcelona, procedents d’una ciutat pròxima a Boston, i s’estan bebent en una terrassa de la Rambla el que creuen que és costum local: gairebé un litre per barba de cervesa o ‘sangria’, que segurament els farà aixecar una mica ebris de la taula. El que podria considerar-se la Rambla més indòmita aglutina una part dels operadors entregats al «canibalisme» de mercat i que continuen imposant les consumicions XXL. Una imatge que afecta tot l’eix turístic. Alguns empresaris locals s’han cansat de mirar de nedar a contracorrent i s’han sotmès també a aquest format per ser competitius. «És el que beu tothom ¿no?», interroguen els turistes, ignorant que cap barceloní forma part d’aquest ritual. En aquesta terrassa pagaran 12,5 euros per consumició. Aquest diari intenta sense èxit prendre una canya en el tram baix de la Rambla: «Només tenim una mida», insisteixen els cambrers, oferint una gerra o un «perol» que oscil·la entre el litre i els tres quarts de litre segons els seus vasos, igual com es produeix amb altres begudes, i fins i tot amb refrescos XXL de màquina que posen a prova els paladars infantils. En la part alta del vial encara és possible prendre una cervesa en formats estàndard, o triar-ne la mida. Però a mesura que s’avança i arriben les grans terrasses amb vistosos cartells anunciant còctels per a estómacs sense fons, la fórmula passa a ser de dosis descomunals que garanteixen un preu prou alt per tenir beneficis sense si més no haver de servir plats. Aquest diari localitza gerres de litre o tres quarts per 8,5; 10,8; 12,5; 14 i 15 euros –i fins i tot a 20, com adverteix un cambrer verbalment sobre la seva mida més gran–, mantenint l’estratègia de preus elevats sobretot a les begudes que es van imposar ja fa anys. Curiosament en algun establiment ofereixen una petita rebaixa del preu «per ser d’aquí», però es mantenen inflexibles en la mida. Ja fa anys que les supergerres i copes es van anar obrint pas a les terrasses de la Rambla, i lluny de fer marxa enrere s’han anat contagiant nous operadors. Els turistes, que es fan fotos amb semblants begudes per mostrar-les a les xarxes socials, ho veuen com a part de la immersió ramblera. El preu a molts no els sembla esbojarrat, si venen de països nòrdics o grans urbs dels EUA, on per un quinto en un bar poden pagar 8 o 10 euros. Una altra cosa és l’efecte repel·lent que exerceix sobre una potencial clientela barcelonina, incapaç de distingir entre l’oferta. El president d’Amics de la Rambla, Fermín Villar, insisteix que els seus associats ofereixen en general diferents tipus de mida, conforme a la petició del consumidor. «El més sol·licitat és el mig litre, segons ens expliquen», detalla. Però assumeix que el gradual desembarcament d’alguns empresaris forans ha imposat una oferta fora de control. I que el lliure mercat no pot coartar-la. «Triomfa el canibalisme», admet, al·ludint tant a l’espai públic i a les terrasses infractores que s’excedeixen en l’ocupació de l’espai públic –com va avançar aquest diari fa uns dies–, com als formats de consumicions gegants per assegurar una factura elevada i rendible. Costs i negoci Les terrasses s’han convertit en tal gallina dels ous d’or que els disparats lloguers dels locals es basen més en les seves llicències d’ocupació de la via pública que en els seus metres quadrats interiors. I els preus d’arrendament són tan alts que empenyen als excessos en els tiquets. En el tram mitjà i baix es poden pagar 3,5 euros per un cafè, que alguns justifiquen perquè el client –tret d’en hores de menjar i sopar, quan de vegades no es permet només prendre alguna cosa– potser passa una llarga estona instal·lat sense consumir res més. «La Rambla és un espectacle i hi ha qui considera que l’entrada es paga amb la cervesa», resumeix Villar. Una de les empresàries amb més solera a la zona, Anna Matamala, del Moka, està cansada que només es parli dels que ho «fan malament», sigui envaint l’espai públic amb taules no autoritzades o amb una oferta de pèssima qualitat, o amb apologies al consum d’alcohol a preu fet. «Això ens acaba fent mal a tots i expulsant aquest públic barceloní a qui alguns volem arribar», assenyala. En el seu cas, disposa de gerres de litre «no visibles» per si eventualment algun client –sol ser algun jove i en dies de futbol– les exigeix. Però ella mateixa recomana llavors dosis menors, perquè no se’ls escalfin» amb les temperatures estivals. Alguns insisteixen perquè «els fa gràcia». L’hostalera, després de 37 anys treballant a primera línia, sap que la demanda acaba imposant-se sobre l’oferta. Molts esforços per despatxar cuina catalana o qualitat es veuen derrotats per la tenacitat del viatger –i l’estranger assentat a Barcelona– que insisteix a demanar paelles, pizzes, pasta i hamburgueses, forçant l’omnipresència d’aquests plats sense fronteres, que en el seu cas intenten despatxar amb la màxima qualitat, afirma. També els seus cafès superen per poc els dos euros, malgrat que en aquest producte en si mateix no cobriria els costos de lloguer i personal que hi ha darrere, emfatitza. Menjar tampoc és barat a moltes de les terrasses dirigides al turisme, però proporcionalment resulta molt més assumible que les begudes. Una altra cosa és la qualitat, amb profusió de plats combinats i paelles per a l’oblit. Els viatgers amb més aspiracions solen adreçar-se a un parell d’establiments històrics de l’eix, o algun dels seus carrers transversals. Però el de xancleta està més pendent de ramblejar que del que s’emporta a la boca.

La Rambla més indòmita insisteix a imposar les begudes XXL a preu d’or

Un sector dels operadors només serveixen dosis pròximes al litre tant en cerveses com en ‘sangries’ i combinats

Denúncia massiva a terrasses de la Rambla per tenir fins a tres vegades més taules de les permeses

Adeu definitiu a les terrasses ‘tàctiques’ amb més de 600 noves plataformes a Barcelona

El més llegit