Barcelona es desperta plena d’urinaris de carrer

El carrer fa més tuf que les excuses per deslliurar-se de la mesa electoral. És una cantonada de carrer de tantes: amb vistes a Santa Maria del Mar i rastres corrosius de pixats. Aquest matí s’ha despertat amb dos urinaris enganxats a la paret. Duchamp en versió grafitera. «Fora de servei», adverteix un cartell amb cadeneta en pla indirecta artística. El missatge es pot descarregar en format QR: «És el nostre patrimoni –llegeixes al mòbil–. Però també són pixadors. Lavabos públics. Aquesta és la realitat». Són urinaris activistes. Calbots en versió artística. Es comencen a estendre per Barcelona a l’estil plaga bíblica: arribaran al centenar. «Quina bona idea», li diuen els veïns quan l’enxampen in fraganti amb les mans al vàter. Molt bé –diuen animant-lo amb el polze cap amunt–, endavant». Un transeünt –explica l’artista– li va demanar sisplau al veure’l que en posés un al portal de casa seva. Ell mou el cap. «S’ha normalitzat que la ciutat faci pudor». No porta dessuadora amb caputxa. Ell és un artista de carrer que dona la cara amb nom i cognoms: Joan Juncosa. «Jo responc molt pel meu projecte –diu arronsant les espatlles–: tinc molt clar el que faig, com ho faig i per què ho faig. I si un dia em toqués donar explicacions, en donaré». És #elchicodelasbaldosas d’Instagram. Artista, arquitecte, 36 anys. Té una llibreta plena d’«idees per revolucionar el món». Fa una mica més de dos anys i mig que va començar a penjar rajoles pels carrers de Barcelona. Grafitis format panot. «Modernisme 2.0», que diu ell. Les seves no pesen, no. Són rèpliques de colors llampants sobre teles de 20 x 20. Han reaparegut a San Francisco, Jordània, Hong Kong, en un desert entre camells. «Fins als temples de Petra han arribat», diu somrient l’artista. View this post on Instagram A post shared by Joan (@juncosa.art) ‘Rajoles pel món’, es diu el projecte original. És un ‘street art’ col·lectiu. Els panots de carrer es poden desenganxar. Aquesta és la idea: «Que es moguin», assegura el Joan. «Si te’n trobes alguna, ¡és teva! –confirma a la seva bio d’Instagram– Emporta-te-la al teu lloc favorit i comparteix-la amb el món», anima. «Jo començo una obra d’art i l’usuari l’acaba. Hi posa marc, el teló de fons». Art de carrer d’un sol ús. ¿El seu objectiu? «Ajudar a redescobrir la bellesa de l’espai públic –resumeix–. A fer-lo més nostre». A hores d’ara, ja ha protagonitzat dues exposicions i fins i tot li han encarregat les seves rajoles grafiti en format trofeu. ¿Per què omplir ara els carrers d’urinaris? «Perquè hi ha molts llocs a Barcelona que són urinaris», respon Joan. Així, amb tuf a pixat, va néixer aquest nou projecte: «Vaig anar al Raval amb unes amigues fa menys d’un mes –recorda– i vaig dir: ‘¿Què és això? Quina pudor de pipí’». «Ja, clar, és que és normal», va comentar una de les amigues. «¿Com que és normal?». A l’artista se li va encendre la bombeta, ¡plim! «En menys d’una setmana ja tenia un vàter a casa que havia comprat i estava fent-lo de paper maixé». Els transeünts es paren en sec al veure’ls. Tenen uns colors tan llampants com el seu missatge. Només els falta agafar-te de la solapa. Són de paper maixé, sí, a escala 1:1. Tots porten la marca de guerra de Juncosa: el panot de Barcelona en format grafiti. El Joan demana permís a la botiga del costat abans d’instal·lar dues de les seves peces davant Santa Maria del Mar. «Soc molt conscient que actuo amb patrimoni, amb façanes privades –diu–, i ja procuro no fer-les malbé». Els urinaris es poden desenganxar, com les seves rajoles. «Caldria posar-ne més», acaba assentint l’empleada de la botiga. «Hauries de posar-ne a totes les cantonades –li va demanar un altre veí al veure’l en plena feina grafitera–. De petits baixàvem al carrer, i mira ara: és nauseabund». «Em mola més que el que va fer Duchamp», li han arribat a dir. El Joan va instal·lar ahir pel centre els seus cinc primersurinaris. Aquest matí ha completat la desena. «Això és el principi», anuncia. Té 40 peces més a casa. Arribarà a instal·lar-ne 100 en total. «És un projecte que durarà tot l’estiu –avança–. La idea és interactuar amb la gent: ‘¿Sabeu d’algun lloc que estigueu farts de veure amb pipí? Que hi aniré i en posaré un’». Preveu penjar a la seva web un urinari que qualsevol pugui imprimir en Din A3. «¿No vols que pixin al teu carrer? –incita–. Posa-hi això. Te’l descarregues, te’l retalles i l’enganxes on vulguis». S’acosta una guerrilla urbana contra el pipí al carrer. «És un símptoma de com està la ciutat –lamenta el Joan–. D’una degradació. És lluitar contra la deixadesa». Al marge dels urinaris, el Joan continuarà deixant pels carrers quatre rajoles al mes. Ja en deu haver penjat en total mig miler, calcula. A la seva web les ven per 100 euros. «És la gràcia –diu somrient–. Molta gent me les compra per recolzar el projecte». En realitat, ell es guanya la vida com a arquitecte. «Si no, no tindria recursos per fer tot el que vull». El que guanya amb el seu art ho inverteix en el carrer. «És una de les meves màximes: tot el que venc reverteix en la ciutat». View this post on Instagram A post shared by Joan (@juncosa.art) Ho diu amb convicció de superheroi: «Això m’omple. No necessito res més. T’ho dic de veritat». Ha tapat desperfectes de les voreres. Ha colonitzat cabines telefòniques en desús. Fins i tot ha reproduït el cap d’un drac. Ell parla de fer un món millor. «No és tan difícil –assegura–. Les petites coses són poderoses».

Barcelona es desperta plena d’urinaris de carrer

Són urinaris activistes. Duchamp en versió grafitera. Un artista instal·larà pels carrers 100 vàters amb missatge. «S’ha normalitzat que la ciutat faci pudor»

Tarzández: un Tarzan català a domicili

El Superman de Barcelona: salta fileres de fins a 11 persones pel carrer

El més llegit