Tanca 83 anys després la granja Bruselas, el temple del berenar a l’Eixample

Cada dia, al carrer de Roger de Llúria, un grup de persones esperen a la vorera, davant el número 67. Fan cua per menjar a la granja Bruselas, avui un restaurant d’èxit, ahir un temple del berenar. Un establiment dels que es nodreixen del boca-orella, perquè té un menú amb ànima, que et crida a recomanar-lo. Però que no es vegi tot això com a publicitat encoberta: Carles Huguet, el responsable del negoci des del 2001, ha decidit que aquesta història ha arribat al final. El divendres 30 de juny, la granja Bruselas tancarà les portes per sempre. ¿Els motius? Són diversos. És una espècie de fallada multiorgànica d’un cos sa, perquè continua omplint cada dia, però la vida se li ha anat complicant. Huguet destaca un dels factors, que incumbeix a la Dreta de l’Eixample: «El barri està mort». No se’l veu trist. Se’l veu serè. Orgullós de la història que deixa darrere aquest lloc en què tanta gent ha menjat tantes vegades els productes que el van fer famós: el pastís de llimona i el flam d’ou. De guerra en guerra Huguet ho assenyala amb un somriure: «La granja Bruselas ha viscut tant com Tina Turner: del 1939 al 2023». I això tot i que un dels preciosos cartells antics que decoren el local assenyala el 1940 com a any d’obertura. Però comencem pel principi. Durant la Guerra Civil, una ciutadana belga, Madeleine Devise, institutriu, va col·laborar amb un metge, el doctor Lillo, a Barcelona. Devise es va proposar tornar al seu país a l’acabar la contesa a Espanya, però va començar la Segona Guerra Mundial. I es va quedar aquí. Diu la llegenda, explica Huguet, que el doctor Lillo, en agraïment a l’ajuda que li va prestar la institutriu, va obrir la granja Bruselas per a ella. Ho va fer a Aragó, 295, uns metres més avall d’on és ara, en un edifici en què el facultatiu residia o treballava. «La senyora belga va néixer el 1906 i va morir el 2004. L’anomenaven sempre ‘mademoiselle’. Era soltera, flamenca, extremadament catòlica. A la granja hi havia una foto de Balduí i Fabiola [els reis de Bèlgica] i un Sagrat Cor», explica. Millor 1940 El testimoni d’una clienta indica que en realitat la granja va ser inaugurada el 13 de desembre del 1939, fa més de 83 anys. Pel que sembla, es va optar per deixar escrit que el local havia obert les portes el 1940 per evitar l’al·lusió a un any tan dur com l’últim de la guerra. Quan parla del passat de la granja, a Huguet li brillen els ulls. El 1980, el seu pare, Josep Maria Huguet Serrà, va pagar el traspàs del negoci, que va començar a portar la seva germana, Isabel. Aleshores, la granja Bruselas ja era a Roger de Llúria, perquè l’edifici d’Aragó havia sigut demolit. Un flam per a la partera Huguet, nascut el 1970, va començar a ajudar la seva tia amb 12 anys. L’èxit de la granja Bruselas, diu, va ser estimulat perquè davant del primer emplaçament, al costat mar del carrer d’Aragó, hi havia una maternitat, la Santa Madrona. «Hi venien a buscar un flam per a la senyora que acabava de parir. Era un palauet noucentista que va tancar el 1983, quan la sanitat ja garantia una atenció a tothom», prossegueix. Fins que van arribar els 90, quan es va començar a treballar més al matí, la granja Bruselas era, sobretot, un lloc per berenar. No hi ha cap nen del barri d’aquella època que no recordi la barra llarga, situada a l’esquerra segons hi entraves. Anys després, el 2000, va canviar de costat, i el 2015 es va eliminar per guanyar espai per a taules, que cada dia s’omplen de gent que demana macarrons casolans, galta de porc, pollastre al vi. Què és un suís També demanen el que ja berenaven aquells nens: pastís de llimona, el flam, els gelats. Un bon suís. «Ara la gent no sap el que és un suís», explica Huguet amb els ulls oberts com taronges, escandalitzat, com és normal, en vista del fet que el plaer de xocolata i nata s’hagi convertit en una cosa exòtica. Huguet considera que hi ha elements que han distingit la Bruselas: «Són 83 anys sense màquina escurabutxaques, ni música ambient, ni ampolles d’alcohols destil·lats a les prestatgeries. I això és molt important, per dignitat. Si treus les màquines dels bars, el 65% desapareix». També se sent orgullós que un dia un client elogiés, sorprès, fins a quin punt el silenci regnava al local. El comprador de l’edifici L’últim factor que ha portat la granja a tancar les portes ha sigut que una empresa turca ha comprat l’edifici. Els inquilins reben un burofax quan se’ls acaba el contracte de lloguer. I se n’han d’anar. El d’Huguet acaba al novembre, però fa temps que ha deixat de pagar, per forçar el seu propi desnonament, i ha pactat anar-se’n abans. No vol fer-ne un gra massa només contra el sector immobiliari. No ha sigut només això. No hi falten clients, però sí ànima de barri. Els veïns han anat minvant. Els oficinistes es van convertir en l’actiu de la granja. Però després de la pandèmia també han desaparegut en gran manera. L’increment del preu de les matèries primeres és una altra de les causes que els números amb prou feines surtin, fins i tot omplint el local cada dia, de dilluns a divendres. També marquen ferides de fa temps: «Quan van obrir els forns amb degustació això va matar el sector». I per tot plegat, Huguet dirà adeu el 30 de juny. I com ell, la Carmen, que fa 26 anys que és a la granja: va començar amb la tia. I l’Ester, que hi va arribar després de la pandèmia. Huguet viu a Sants: «Allà sí que hi ha barri». No descarta obrir alguna cosa en aquesta zona. «No estic trist. Tenia ganes que arribés el moment. Són massa estocades. He perdut alegria i esperança. Crec que la Bruselas tindrà una mort digna». Només en quedaran els cartells amb les postres, que una col·leccionista podria agrupar, i el compte d’Instagram.

El més llegit