Esperant durant anys un pis social a la Gran Barcelona: «Volen que ens n’oblidem i ens n’anem»

La filla de l’Andrea voleteja agafada a uns folis i uns retoladors mentre la mare relata el viacrucis que recorren a l’espera que Barcelona els surti al rescat. La Taula d’Emergència de Vivenda va acordar el 2021 proporcionar-los un pis, mesos després de ser desnonades. Uns coneguts els van brindar empara abans que el Consorci de l’Habitatge de Barcelona –participat per la Generalitat i l’ajuntament– admetés que els emparava el dret a mudar-se a un allotjament estable, a canvi d’abonar un lloguer social. No obstant, l’entrega de les claus es manté encallada des de fa uns dos anys. És el que li passa a 707 demandants de domicili i les seves famílies a la capital: malgrat comptar amb un expedient aprovat, no tenen la llar que l’Administració els ha d’assortir. L’Andrea ha quedat ancorada amb la seva filla en un pis on, per mediació dels serveis socials, comparteix esforços i misèries amb una altra mare atribolada. «Vaig haver de tirar els meus mobles, regalar-ne d’altres... i arribar amb les coses justes. És incòmode», se sincera la noia. Aliena a les penúries que omplen la conversa, la seva nena s’ha entretingut pintant una caseta, coronada per una xemeneia i una teulada a dues aigües: sembla tan fantasiós trobar tal mas a la ciutat com una llar que satisfaci de pressa una necessitat famolenca. «Dibuixa cases amb freqüència. Quan passem per davant d’on vivíem, em pregunta: ‘Mama, ¿per què està tancada la nostra casa?’. Li han posat una porta antiokupa», xiuxiueja la mare, atenta que la innocència de la menor no sigui trepitjada. L’Andrea guanya 840 euros, gairebé 200 menys que l’arrendament tipus a la ciutat. «Diuen que hi ha moltes més persones amb emergències, que hem de fer cua com quan vas a l’hospital i atenen primer el que té més urgència... És indignant, vergonyós i absurd», es despatxa. Una espera trasbalsadora Les llars compromeses per als que es troben en procés de quedar desabrigats a l’urbs han passat de proveir-se amb un retard de fins a un any i dos mesos de mitjana el 2018 a trigar dos anys i vuit mesos de mitjana a finals del 2022, va admetre el Consorci de l’Habitatge a EL PERIÓDICO. «Hi ha gent que encara ha d’esperar més», corregeix l’Eloísa, a qui l’assistenta social l’ha previngut que no confiï a rebre la vivenda que sol·licita abans de tres anys. «Necessito un lloc on els meus fills puguin tirar endavant. Per això vaig venir de la República Dominicana, el meu país. Però ¿qui hauria pensat que la vivenda estigués així de malament aquí?», lamenta. No sap quan s’avaluarà la seva petició, que va començar a tramitar-se el 2022, després de vagar d’un pis a l’altre, subsistint amb feines en negre i sense papers, esquivant l’amenaça de la deportació. A falta d’un arrendament assequible, el Sindicat de Barri de Poble-sec allotja la família en un dels pisos que manté ocupats en un bloc d’una gestora d’inversions immobiliàries. Sobre ells, penja una demanda d’expulsió: se n’han avortat un parell d’intents i la pròrroga que ha ajornat l’enèsima temptativa està a punt de vèncer. «L’assistenta em va dir que me n’anés de Barcelona, que els meus fills són grans i em busqués la vida, que trobés una habitació... ¿Qui em voldrà en un quarto amb una noia i un noi majors d’edat? Quan arribi el moment del desnonament, no sé què faré», confessa l’Eloísa, desconcertada: «Sembla que el pis mai hagi d’arribar. Volen que ens n’oblidem i ens n’anem a buscar-nos la vida. Però ells hi són per ajudar-nos». Massa tard A la Irina també li han suggerit que deserti i desisteixi d’esperar la vivenda que la Taula d’Emergència li deu des que li va estimar la sol·licitud el desembre del 2020. «Em van proposar que mirés per Manresa, perquè els pisos són allà més barats. Però fa 16 anys que som a Barcelona, els meus fills van aquí a l’escola i el meu marit treballa per 800 euros. En cas d’anar-nos-en, gairebé tot ens ho gastaríem anant i venint», sospita la dona. El matrimoni ha patit els vaivens de l’hostaleria, a la qual es dediquen: a ratxes ha treballat el marit, a ratxes ella i, en ocasions, cap dels dos. «Encara necessitem la vivenda perquè no tinc estabilitat laboral», addueix la Irina, que resisteix al domicili on se li han notificat tres ordres de desallotjament per impagament del lloguer, totes cancel·lades amb les successives moratòries arran de la pandèmia. No obstant, a la Irina l’inquieta que la veda sobre els desnonaments s’aixequi a finals de mes: «No sabem què passarà al juliol. Va ser un alleujament quan la Taula d’Emergència ens va aprovar. Pensàvem que tindríem aviat un lloguer social, però Habitatge diu que encara tenim 50 famílies per davant en la llista d’espera. Sabem que entren molt pocs pisos però mai quant més podria trigar el nostre». Chanaz no va arribar a temps a poder protegir-se: la van desallotjar amb les seves dues filles menors i el seu nadó a finals de maig, abans que se li facilités la vivenda concedida mesos enrere. Els serveis socials han traslladat la família a una pensió sense cuina ni rentadora allunyada del Poble-sec, on residien i la més gran està escolaritzada. «Diuen que no hi ha places lliures al barri, perquè estan plenes de turistes. Em quedo tot el dia al carrer, fins que la meva filla surt de l’escola. Uns amics em renten la roba. He demanat que, almenys, ens donin una habitació més gran. Ara només tenim un llit i un bressol», desgrana Chanaz. Encara més col·lapse a Badalona: «Porto massa desnonaments» El retard s’agreuja a la perifèria. Al febrer, Badalona amuntegava encara 77 informes resolts entre el 2017 i el 2019 sense vivendes adjudicades. La Kalita i el Vicente –matrimoni jove amb cinc criatures a càrrec– posen rostre a un incompliment pertinaç: tenen dret des del 2 d’abril del 2019 a un pis ajustat a la renda garantida de 1.150 euros que perceben, però mai l’han vist. «L’assistenta diu que la Taula d’Emergència està col·lapsada. Estan mirant si tots els apuntats segueixen empadronats a Badalona o n’han marxat», comenta la Kalita. A la parella li van revendre un pis deshabitat al barri de Sant Roc, on els abusos a costa de la necessitat han fet proliferar el mercat negre de l’ocupació: els va costar 1.400 euros, però ara ja en valen entre 5.000 i 6.000, asseguren. La propietat pertany al fons Divarian. Afirmen que els nega un lloguer social i els convida a marxar a canvi d’entregar-los 3.000 euros. «Porto ja massa desnonaments. Són set o vuit que hem parat», reexplica el Vicente. En cas de no pujar llocs per alguna baixa, la parella té 51 famílies encara per davant abans d’aconseguir el domicili. No entenen que segueixin tan a baix si no és que el repartiment sigui injust: «Ens diuen que, quan ens desnonin, tornem a ocupar el pis. El sergent que va venir l’última vegada també ens va dir que tornéssim a entrar-hi. Diuen que no hi ha solució».

El més llegit