La crisi de la vivenda

L’espera per a un pis d’emergència a Barcelona es duplica aquest mandat: més de dos anys i mig

La construcció de domicilis municipals no cobreix la gran demanda acumulada | L’Incasòl ha entregat les claus d’una sola vivenda edificada en quatre anys

  • El govern de Colau ha augmentat un 53% la vivenda pública de Barcelona però allotja un 70% més en pensions

  • Crònica d’un desnonament amb nens: «¿I ara on anem, mama?»

FERRAN NADEU

La falta de vivenda assequible és un dels motius de debat en la campanya de les eleccions municipals a Barcelona, també en bona part de les poblacions de l’àrea metropolitana. L’Ajuntament ha passat d’atresorar uns 7.500 domicilis a l’inici del mandat de l’alcaldessa Ada Colau el 2015 a comptar ara amb uns 11.600. La capital n’ha aconseguit uns 4.100 al llarg dels últims vuit anys, lluny dels 8.000 que la candidata a la reelecció va prometre abans d’agafar la vara de comandament. De tota manera, l’esforç del consistori per ampliar la dotació contrasta amb la minsa quantitat de pisos de protecció oficial de la Generalitat. De fet, l’Incasòl no n’ha acabat ni un a l’urbs des del 2019. A part, una altra aresta és la llarga espera a què se sol sotmetre veïns i famílies per accedir a una vivenda que els alleugi de les penúries per costejar-se un sostre i del risc de caure en un desnonament.