El camí que va obrir Manuel Valls: els mil governs possibles a Barcelona

Fer una prèvia recopilatòria de quins són els governs possibles que pot tenir Barcelona després de les eleccions municipals presenta el risc evident que al final el que qualli no estigui citat en aquesta peça. Però la vida és risc. En vista del que ens va ensenyarManuel Valls, tothom està previngut que qualsevol sorpresa és possible. Aquestes són les fórmules que podrien oficialitzar-se al ple d’investidura el 17 de juny, 20 dies després de les municipals. Un govern monocolor L’opció més senzilla és que un partit guanyi les municipals amb majoria absoluta, 21 regidors dels 41, i dirigeixi la ciutat sense haver de consultar res a ningú. Però a Barcelona no ho ha aconseguit mai cap alcaldable. Ni Pasqual Maragall, que va obtenir 21 regidors el 1987, quan l’absoluta estava en 23. Una possibilitat més assequible: que el partit que guanyi governi sol en minoria i busqui acords per a les votacions rellevants. Ho va fer Xavier Trias com a alcalde de CiU a Barcelona de 2011 a 2015. Tot i que es va recolzar en el PP, no va tenir socis de govern. Tenia 14 regidors. Ada Colau va fer el mateix de 2015 a 2019, menys l’any i mig que va tenir com a soci de govern el PSC. En vista de les enquestes, tant Trias com Colau i l’alcaldable del PSC, Jaume Collboni, tenen opcions de guanyar les eleccions, tot i que sense majoria absoluta. Si entre els partits que no guanyin no hi ha un acord que sumi 21 regidors, el guanyador serà alcalde i haurà d’administrar la seva fragilitat. Si els altres partits sumen 21 regidors i n’elegeixen un altre com a alcalde, el guanyador que no arribi a aquesta xifra podria veure’s en l’oposició, com li va passar a Ernest Maragall el 2019. Un govern de sis mesos Entre les hipòtesis que circulen corre la que el president del Govern i líder del PSOE, Pedro Sánchez, vulgui esperar que passin les eleccions generals, que no poden celebrar-se més tard del 10 de desembre, per tancar pactes municipals a Barcelona a fi d’evitar problemes per a la seva campanya. Això suposaria que el guanyador de les eleccions seria l’alcalde durant sis mesos en solitari i que al gener els socialistes tancarien els acords necessaris per formar un govern de coalició. Un mandat amb dos alcaldes En la hipòtesi anterior, si el guanyador fos Collboni, el mig any podria oficialitzar l’entrada d’un soci de govern. Si els guanyadors fossin Colau o Trias i governessin en solitari a partir de juny, el PSC podria sumar-se com a soci menor al gener o buscar un acord amb tercers per sumar 21 regidors i desallotjar Trias o Colau, qui mani, per convertir Collboni en alcalde. És una operació complexa, la de fer fora un regidor tan poc temps després de les eleccions, però res que no s’hagi vist en ajuntaments més petits des que el món és món. Dos anys cada un En canvi, no sona tan estranya la possibilitat que dues de les candidatures acordin repartir-se el mandat, de manera que Barcelona tingui un alcalde 2023 a 2025 i un altre de 2025 a 2027. Els Comuns afirmen que el 2019 ho van oferir a ERC durant els dies de negociació abans que Valls, Eva Parera i Celestino Corbacho donessin el seu vot a Colau. Els republicans ho neguen. Tripartit d’esquerres Colau postula un tripartit d’esquerres format per Barcelona en Comú, el PSC i ERC. L’alcaldessa recalca que en el fons és el que ha regit aquest mandat, perquè les principals decisions s’han pres amb els vots dels Comuns, els socialistes (socis de govern) i els republicans, suport extern habitual. Un altre acord possible és entre BComú, ERC i la CUP, però els sondejos diuen que els antisistema ho tenen molt difícil per entrar al consistori i que els republicans són més a prop dels cinc regidors que dels 10. Per tant, Colau podria tancar un pacte a dos amb ERC, però difícilment sumarien la majoria absoluta. Per afinitat independentista, Junts i ERC també podrien pactar, però no sembla possible ni aritmèticament suficient per governar. Sociovergència o ‘sociocolauisme’ En vista de les enquestes, el PSC i Junts sí que podrien arribar als 21 regidors. Trias ja ha dit que farà el necessari perquè Colau no sigui alcaldessa, una decisió que obre la porta a Collboni, tot i que el postconvergent també ha defensat que qui guanyi sigui alcalde. El socialista afirma que si no guanya se n’anirà a l’oposició i no serà el soci menor de cap govern. També es podria arribar a un pacte PSC-Comuns, com el vigent. És evident que ara mateix les dues parts es detesten, però això mai ha impedit una aliança profitosa entre partits. L’operació Sirera Si compleix la seva paraula i els regidors socialistes el voten a ell passi el que passi, Collboni exclou que Trias pugui ser alcalde amb el suport socialista. L’alcaldable del PSC té un avantatge que ningú atresora: pot pactar a la dreta amb Trias o a l’esquerra amb Colau. I ha obert la porta a ser investit tot i que no guanyi. Després hi ha la possibilitat que Trias i Collboni no sumin els 21 regidors. L’alcaldable del PP, Daniel Sirera, ja ha deixat més que clar que estarà disposat a completar la xifra i impedir que Colau torni a ser alcaldessa. El PP, diuen fonts populars, no impediria aquest desenllaç. És a dir, que Alberto Núñez Feijóo no ho vetarà. Després hi ha una última derivada diabòlica: que Vox entri a l’ajuntament amb dos o tres regidors i que aquests vots acabin decantant la investidura en un sentit o un altre. Trias «cedeix» Vall d’Hebron a Collboni Com és lògic, les candidatures preparaven amb temps l’elecció dels llocs on es faran els mítings de campanya. I més encara per a les grans cites. També rectifiquen. Junts havia fet una preserva per celebrar el míting final al pavelló de la Vall d’Hebron. Finalment la van anul·lar. Qui celebrarà al pavelló el seu míting final serà l’alcaldable del PSC. Jaume Collboni

El camí que va obrir Manuel Valls: els mil governs possibles a Barcelona

¿Va arribar massa aviat Xavier Trias al seu ‘prime’?

Collboni, un alpinista millorable amb bones cartes per arribar a la cimera

Per què Fredo Corleone no serà alcalde de Barcelona

¿Està Barcelona plena de gent que votarà Colau i no s’atreveix a dir-ho?

El gol d’últim minut que necessita Ernest Maragall

Les dues enquestes d’Elsa Artadi que van canviar les eleccions municipals

Les mil milongues dels partits per vendre que les enquestes els van bé

Per què Daniel Sirera no vol ser Manuel Valls

La Diputació de Barcelona com a epicentre de la sociovergència del futur

Quan la CUP decidia si s’aprovaven els pressupostos de Colau

¿Manen els alcaldables de Barcelona o les seves famílies polítiques?

El més llegit