¿Manen els alcaldables de Barcelona o les seves famílies polítiques?

És habitual que els candidats a presidir un govern, sigui el Govern central o el català, exerceixin com a líders del partit pel qual es presenten. En canvi, gairebé mai un candidat a alcalde és el màxim responsable de la formació. Per tant, els alcaldes tenen caps al partit i és freqüent que en ocasions visquin un conflicte entre el que interessa als seus correligionaris polítics i el que necessita la ciutat que dirigeixen. El que vols tu o el que et demana la teva família. Famílies de tota mena Hi ha famílies per a tots els gustos: possessives, distants, trencades, unides, d’ordre, transgressores, equilibrades, disfuncionals, fredes, carinyoses, compenetrades, dividides. ¿Com afectaran al pròxim alcalde els designis dels seus majors? Amb 76 i 80 anysrespectivament, Xavier Trias i Ernest Maragall no estan per aguantar molts tutors i, no obstant, els alcaldables de Junts i ERC també compten amb aquesta espècie de figura, políticament parlant. Barcelona i Waterloo En el cas de Trias, aquesta relació és rellevant electoralment i ha sigut esmentada per l’alcaldable, conscient que molts votants moderats no estarien còmodes si comproven que Trias obeeix ordres de Carles Puigdemont. Per això va proclamar fa uns dies davant la pregunta de si obeeix ordres de Waterloo: «Puigdemont diu: ‘Trias, fes la teva vida. Tens l’obligació de guanyar les eleccions’. I en això compleixo ordres de Puigdemont». Naturalment, els seus rivals afirmen que la realitat és que Trias seria complaent amb el pare absent de Waterloo com, denuncien, ho va ser amb el president Artur Mas en la seva primera etapa a l’alcaldia. Relleu a última hora Que Maragall ha comptat amb un aval especial d’Oriol Junqueras és indubtable: ERC va decidir convertir-lo en alcaldable quan faltaven poc més de set mesos per a les municipals del 2019. Alfred Bosch va ser rellevat i no va ser mala aposta: Maragall va guanyar, per molt poc, les eleccions, però ja se sap, Manuel Valls. Ara, quatre anys després, es podria dir que el candidat perillava per diverses raons, començant per l’edat. Junqueras ha sigut clau perquè repetís. Si finalment Maragall és alcalde, ERC dirigirà Barcelona i la Generalitat i allà podria tensar-se la relació familiar i crear dependències. Però és un debat eludit per les enquestes, que donen poques opcions al republicà. La tia Yolanda El cas d’Ada Colau és diferent, perquè no té «pares» polítics, ja que Barcelona en Comú funciona de forma tan independent com Colau. Yolanda Díaz és per a l’alcaldessa un referent elegit que li resulta molt més còmode que qui va ser primer cap visible de Podem, Pablo Iglesias. Díaz és com una tia adoptiva que, més que incidir en la gestió de Colau, podria donar-li empara a casa seva si l’alcaldessa acabés al Congrés. El pare estricte Durant mesos, anys potser, es va dir que el president del Govern i líder del PSOE, Pedro Sánchez, no volia Jaume Collboni com a alcaldable el 2023. Que preferia Miquel Iceta, de la mateixa manera que va elegir altres ministres com a candidats en ciutats. Finalment Collboni ha sigut el candidat, però en totes les opcions de pactes es té en compte que Sánchez té eleccions generals en uns mesos i es dona per fet que el president tutelarà el camí que s’acabi prenent al buscar soci. En aquest cas, el pare estricte que és Sánchez (un pare que et fa fora de casa a la mínima que fas una relliscada) va enviar la «cosina» Maria Eugènia Gay com a representant dels interessos familiars en la candidatura barcelonina. El pare empàtic Daniel Sirera és disciplinat i ho va demostrar quan va acabar sent alcaldable del PP a Barcelona malgrat que ja havia reorientat la seva vida a València, on els pronòstics el portaven a ser conseller d’un futur i hipotètic Executiu autonòmic del PP. Lluny de la rebel·lia, Sirera ha deixat clar que el seu pla de ser decisiu perquè Colau no sigui alcaldessa, donant els seus vots a Trias o Collboni si és necessari, compta amb l’aval d’Alberto Núñez Feijóo. En la família popular hi ha més dinars junts els diumenges que discrepàncies. El pare se’n va anar a França Queden per esmentar els casos de Ciutadans i Valents, famílies trencades, enfrontades per l’herència, mirant de vendre el pis que els queda per salvar els mobles que un dia van ser bonics. Si aconseguissin governar, tot i que res ho indica, no tindrien gaires lligams perquè en aquest Krypton on els edificis col·lapsen ja no queda qui pugui donar cap ordre A Ciutadans, fa molt que Albert Rivera, el pare del primer nu electoral, es va divorciar del partit i va començar una nova vida lluny de casa. Tot i que més lluny està el de Valents, abans Barcelona pel Canvi. Manuel Valls, el pare que va tornar a França. La seva «filla» política, Eva Parera, va explicar fa temps que amb ell li ha passat com a tants fills amb els seus progenitors: ja no es parlen. Una altra enquesta de Vosseler BCN Ets Tu, la candidatura de l’advocat Daniel Vosseler, que fa uns mesos donava per fet que trauria un bon resultat, que guanyaria les municipals, vaja, va difondre al març una enquesta amb resultats una mica més mesurats que li atorgaven tres regidors. El sondeig deixava fora del consistori Valents i Ciutadans i dibuixava un triple empat a 9 regidors entre el PSC, Junts i Barcelona en Comú, donant com a més votat el PSC. Al maig, la candidatura ha donat a conèixer una altra enquesta, obra de Celeste-tel, amb alguna variació: BCN Ets Tu segueix amb 3 regidors, ERC baixa de 9 a 8, BComú es manté en 9, el PSC puja de 9 a 10, Junts baixa de 9 a 8 i el PP segueix amb 3. Que quedi anotat per si al final Vosseler encerta el resultat.

¿Manen els alcaldables de Barcelona o les seves famílies polítiques?

¿Va arribar massa aviat Xavier Trias al seu ‘prime’?

Collboni, un alpinista millorable amb bones cartes per arribar a la cimera

Per què Fredo Corleone no serà alcalde de Barcelona

¿Està Barcelona plena de gent que votarà Colau i no s’atreveix a dir-ho?

El gol d’últim minut que necessita Ernest Maragall

Les dues enquestes d’Elsa Artadi que van canviar les eleccions municipals

Les mil milongues dels partits per vendre que les enquestes els van bé

Per què Daniel Sirera no vol ser Manuel Valls

La Diputació de Barcelona com a epicentre de la sociovergència del futur

Quan la CUP decidia si s’aprovaven els pressupostos de Colau

El més llegit