Quan la CUP decidia si s’aprovaven els pressupostos de Colau

Hi va haver en temps en què la CUP tenia a la seva mà decidir si prosperaven o no els pressupostos de la ciutat de Barcelona. Un període en què els anticapitalistes eren decisius perquè Ada Colau pogués aprovar iniciatives. No és que tinguessin la paella sencera pel mànec, però sí una part. Va ser en el primer mandat de Colau com a alcaldessa, del 2015 al 2019, quan, de fet, no va aconseguir aprovar ni una sola vegada els comptes per votació. La CUP sí que va permetre que tiressin endavant modificacions pressupostàries puntuals. Però no dubtava a obligar a retardar una votació si considerava que no tenia sentit pactar. La paella pel mànec, com a mínim en part. Ambient apagat És una situació prou diferent a la que viu avui la candidatura anticapitalista, encapçalada per la diputada al Parlament Basha Changue, molt poc coneguda. L’ambient no és especialment de victòria i l’atenció mediàtica que rep la cap de llista, escassa, en gran part perquè si no ets a l’ajuntament no aconsegueixes gaire seguiment. També és cert que potser al final els resultats podrien convertir el funeral en una festa. Que, si entrés, la CUP podria ser aritmèticament decisiva per a pactes durant el mandat. Però per ara la sensació que impera és que això no passarà. Sostenen integrants de la CUP que, si ara se celebressin les eleccions municipals, la seva llista aconseguiria més del 5% dels vots, el percentatge mínim necessari per aconseguir representació a l’Ajuntament de Barcelona. Però aquest optimisme moderat, molt moderat, conviu amb el fet que els ulls cupaires estan més posats en els resultats que tinguin en altres ciutats, com Girona i Tarragona. Fa vuit anys Quin ambient tan diferent era el de fa vuit anys, quan els anticapitalistes van fer suar el govern de Barcelona en Comú per arribar a alguns acords. No van renunciar al seu activisme més visual: va calar molt la imatge del regidor Josep Garganté tirant bitllets falsos de 500 euros enmig d’un ple municipal per rebutjar un debat sobre els Jocs Olímpics d’Hivern que per ara Barcelona no celebrarà. Però també van abordar debats seriosos. Una posició combinada de protesta i reivindicació de la veu de poble. En aquesta última faceta, la CUP exercia una altra funció notable que incomodava visiblement Barcelona en Comú i qui en aquell temps es va convertir en primera alcaldessa de la història de la ciutat: els tres regidors eren la seva veu de la consciència, el seu Pep el Grill. Si Colau es retallava el sou a 2.000 i escaig euros, ells ho feien a 1.600. Si Colau defensava la participació ciutadana, ells ho feien molt més. Si ella era antisistema, ells eren els dinamiters del sistema. La candidatura que no va ser No sorprèn que els dos partits no arribessin a un acord per presentar-se junts quan es van reunir per debatre-ho abans de les eleccions del 2015. Van anar per separat i la CUP va aconseguir en aquelles eleccions 51.945 vots, el 7,42% dels sufragis, que li van donar tres regidors. María José Lecha. Maria Rovira i Josep Garganté van ser els elegits per iniciar una aventura municipalista a la capital catalana que no va tenir una segona part. El 2019, amb Anna Saliente com a cap de llista, es van quedar en 29.318 vots, el 3,9%. No van entrar. Diuen membres de l’organització que es va deure a dos motius. Un, que l’efecte procés s’havia diluït i que això va ser decisiu: «La CUP no és un partit. És un moviment revolucionari. Com més moviment al carrer, millor li va», diu un dels seus integrants. El segon motiu: Jordi Graupera. Però deixem per al final el filòsof, tertulià i tuitaire, qui va ser fa quatre anys alcaldable de Barcelona és Capital – Primàries, que tants somnis va destruir a candidats a alcalde de la ciutat sense aconseguir el seu propi. Contra l’esclavisme Changue, diuen, és una pèssima mitinguera però una activista sòlida. Això és bo per al llarg termini però dolent per a una campanya electoral. Durant la precampanya s’ha significat essencialment per haver denunciat que no s’ha produït la reparació que considera imprescindible a les víctimes del tràfic d’esclaus per part de catalans, que tanta penúria va suposar per als primers com negoci per als segons. Llavors, el fangar que sovint és Twitter la va omplir d’insults i fins i tot amenaces. Per ara, aquest front és l’únic que ha fet que Changue hagi tingut certa atenció mediàtica. Graupera, Valls i Colau Diuen que Valents, Ciutadans i Vox podrien veure’s perjudicats per la fragmentació del vot constitucionalista. Aquesta competència pot afectar els tres grups i també el PP, però amb menys risc de deixar-lo fora del consistori. En cas que passi, si al final tots cauen per la seva pròpia competència, l’efecte seria similar al de Graupera el 2019 entre les candidatures independentistes. Llavors, el filòsof va aconseguir 28.253 vots, el 3,7%. Va quedar fora de l’ajuntament per no arribar al 5% i va resultar decisiu perquè la CUP tampoc hi entrés. Per completar la jugada, els vots que va arrabassar a ERC van ser clau, segons lamenten els republicans quan se’ls treu el tema, perquè Ernest Maragall no fos alcalde. Un balanç, el de fa quatre anys, que suposa una paradoxa difícil de superar: els candidats de l’independentisme i el constitucionalisme que es van presentar perquè Colau no seguís al capdavant de la ciutat, llegeixi’s Graupera i Manuel Valls, van acabar aconseguint que repetís en el càrrec.

Quan la CUP decidia si s’aprovaven els pressupostos de Colau

¿Va arribar massa aviat Xavier Trias al seu ‘prime’?

Collboni, un alpinista millorable amb bones cartes per arribar a la cimera

Per què Fredo Corleone no serà alcalde de Barcelona

¿Està Barcelona plena de gent que votarà Colau i no s’atreveix a dir-ho?

El gol d’últim minut que necessita Ernest Maragall

Les dues enquestes d’Elsa Artadi que van canviar les eleccions municipals

Les mil milongues dels partits per vendre que les enquestes els van bé

Per què Daniel Sirera no vol ser Manuel Valls

La Diputació de Barcelona com a epicentre de la sociovergència del futur

El més llegit