La Diputació de Barcelona com a epicentre de la sociovergència del futur

Mentre tots els ulls estan posats en l’Ajuntament de Barcelona a l’espera dels resultats de les eleccions municipals del 28 de maig, si seguirà o no Ada Colau com alcaldessa, altres mirades se centren en una plaça molt més discreta, que viu a l’ombra mediàtica però que té un pes indiscutible en el dia a dia de molts ciutadans i d’alguns polítics: la Diputació de Barcelona. Fa temps que corre la teoria que en aquest flanc es dirimiran alguns punts del presumpte acord que s’està cuinant aquestes setmanes i que implicarà, en cas de confirmar-se, una aliança entre el PSC i Juntsper desallotjar Colau, amb o sense el suport de l’alcaldable del PP, Daniel Sirera, en funció de si l’aritmètica el fa necessari. Alcalde o president Com a contrapartida, diuen alguns testimonis d’aquests pactes no escrits, o l’alcaldable postconvergent, Xavier Trias, o el socialista, Jaume Collboni, qui aconsegueixi més vots dels dos, es convertiria en alcalde i l’altre seria el president de la Diputació de Barcelona de 2023 a 2027. I aquest repartiment seria només el principi d’un ampli pacte que, després de portar la sociovergència al consistori barceloní i a la Diputació (on ja impera des del 2019), miraria de fer el mateix en molts ajuntaments i posteriorment al Parlament, i al Govern català, per seguir aquest camí fins a Madrid i instaurar també al Congrés una nova entesa entre el socialisme català i espanyol i Junts, que primer apartaria Colau i després esquivaria ERC en tots els àmbits. El guió de la pel·lícula no és tímid, certament. S’ha de veure si s’arriba a rodar. Consultats alguns cuiners amb coneixement de causa, de tot això, l’únic que qüestionen molt seriosament és que Collboni o Trias acabin presidint la Diputació de Barcelona, perquè la tradició indica que la institució ha de ser dirigida per un alcalde que no sigui el de la capital catalana. El tercer pressupost català La Diputació compta amb el tercer pressupost institucional de Catalunya, per darrere del de la Generalitat (41.000 milions d’euros per a 2023) i de l’ajuntament barceloní (3.600 milions). El de la Diputació de Barcelona ascendeix aquest any 1.200 milions d’euros que, essencialment, serveixen perquè l’Administració atengui els ajuntaments de la província de forma decisiva: sense la seva assistència, molts no podrien ni pagar les nòmines. El seu suport als consistoris es materialitza en biblioteques, poliesportius. Gestiona parcs naturals i emprèn la instal·lació de fibra òptica. Quan va arribar la covid, la Diputació va assumir una tasca similar a la d’altres administracions i alguns dels seus integrants defensen que va ser la més eficient en el repte d’aconseguir mascaretes, tests i altres elements que mai havien sigut tan populars en les nostres vides. I, al marge d’aquesta tasca concreta, l’organisme compta amb una estructura política que amb prou feines apareix als mitjans de comunicació, més enllà del pacte inicial pel qual es forma el seu govern, tot i que no sempre és una notícia que tingui gaire repercussió. Un pacte criticat Fa quatre anys va ser més notícia que altres vegades perquè Junts per Catalunya va pactar amb el PSC per governar la institució, que va passar a presidir la socialista Núria Marín, l’alcaldessa de l’Hospitalet i una de les cares més visibles del partit a hores d’ara. L’aliança va sorprendre una mica perquè a Junts encara era molt viva l’ànima més reivindicativa del procés, i pactar amb el PSC era entendre’s amb un partit constitucionalista. La majoria absoluta està fixada en 26 diputats en l’administració que ara presideix Marín. El 2019, el PSC i ERC en van aconseguir 16 cada un i Junts es va quedar en set. Barcelona en Comú va obtenir-ne cinc; Ciutadans, sis; el PP, dos i Tot per Terrassa, un. ERC i Junts podrien haver sumat aquesta majoria de 23 –no absoluta, però suficient–, però es va imposar la sociovergència. I sembla que ara tornarà a passar el mateix. La previsió és que el PSC vagi a l’alça, tot i que no és fàcil que arribi als 26 diputats. Assessors, col·locats La cara menys amable de la Diputació de Barcelona és la de refugi d’alguns polítics convertits en assessors dels quals sovint es pot atresorar poc assessorament. «No n’hi ha gaires que estiguin col·locats», afirma algú que coneix la institució. Un altre cas, afirma la mateixa font, és el de molts alcaldes i regidors que prefereixen cobrar de la Diputació abans que del seu ajuntament, al qual alleugen mentre (cal remarcar-ho) perceben un sou més alt del que tindrien si cobressin de les arques del seu municipi. Però ara la Diputació de Barcelona està de moda per una altra qüestió. Perquè allà s’intentarà començar un camí que per ara té un final difícil de vaticinar. El camí cap a la sociovergència global. Pronòstics al passadís La proximitat de les eleccions municipals i els pronòstics ajustats han fet que a molts els preocupi que qualli la imatge que no tindran un bon resultat. Acabat l’últim ple del mandat a l’Ajuntament de Barcelona, una regidora alliçonava divendres tothom qui volia escoltar sobre la desgràcia que caurà sobre els seus rivals: «Ara mateix, Vox té més opcions d’entrar que el PP». Poc abans, Barcelona en Comú i el PSC van convocar els periodistes per criticar encara més els seus encara socis en el govern de la ciutat. Mentre uns arribaven i d’altres se n’anaven, intercanviaven somriures tensos com a salutació. Quatre setmanes per a les municipals.

La Diputació de Barcelona com a epicentre de la sociovergència del futur

¿Va arribar massa aviat Xavier Trias al seu ‘prime’?

Collboni, un alpinista millorable amb bones cartes per arribar a la cimera

Per què Fredo Corleone no serà alcalde de Barcelona

¿Està Barcelona plena de gent que votarà Colau i no s’atreveix a dir-ho?

El gol d’últim minut que necessita Ernest Maragall

Les dues enquestes d’Elsa Artadi que van canviar les eleccions municipals

Les mil milongues dels partits per vendre que les enquestes els van bé

Per què Daniel Sirera no vol ser Manuel Valls

El més llegit