Victòria per a L’Hort d’en Tomàs, indultat abans d’un desnonament poc edificant a Barcelona

Les llimones s’han entossudit a brotar aquesta primavera a L’Hort d’en Tomàs, rebels davant la sequera, que amb prou feines deixa que res creixi entre la brossa en aquesta costa als peus de la serra de Collserola, a Barcelona. Potser no són gaire grans, però, sí, generosament gruixudes, més dolces que àcides i d’una aroma suau que impregna les mans. «És un llimoner de quatre estacions. Tot l’any dona fruit», il·lustra David Mesa, alleujat perquè s’hagi salvat el terreny que mimava el seu avi, Tomàs Cedillo, el mateix que els va llegar amb quaranta i escaig llibretes en què detallava com llaurar-lo. «Podem cantar victòria, però amb prudència», confessa el net. Els últims mesos han sigut incerts per a la família i la petita comunitat que sembra el solar per proveir-se d’aliments, després de resistir a dos intents de desallotjament des del maig passat. La pugna per la parcel·la es va enredar fins al punt que el desacord amb l’ajuntament i el Consorci del Parc Natural de Collserola semblava que acabaria de la pitjor manera possible: des de fa un mes, una ordre judicial penjava sobre el cultiu i obligava a arrasar-lo. No obstant, un acord sobre la botzina ha deslliurat d’una escabetxada sense miraments una de les hortes autogestionades que han perdurat a la capital, que l’avi Tomàs va començar a plantar en els anys vuitanta del segle passat. És vestigi d’aquelles que florien als marges a penes transitats de l’urbs i el seu entorn, pams de terra que ningú reclamava llavors. Encallat durant mesos El pacte té la virtut d’acontentar totes les parts, si bé s’ha demorat mesos i s’ha rubricat quan el final del termini era ben a prop. Estava a punt d’esgotar-se el termini perquè l’ajuntament complís el mandat que va recollir al jutjat per desmantellar l’hort i recobrar-ne la propietat. La plantació ocupa un terreny que figura dins dels confins de Collserola. Tant el consorci com el govern municipal al·legaven que l’hort no encaixa en les previsions del pla de protecció del parc natural. Tampoc és apta la tanca que el limita, decisiva per dissuadir els senglars, tot i que no ha frenat algun conill que va atacar els enciams. En tot cas, la reixa no s’ajusta a les regles per salvaguardar el paratge, a l’interrompre el pas d’un rierol i d’espècies autòctones. El litigi abocava L’Hort d’en Tomàs a desaparèixer, però el pacte de mínims firmat aquest dilluns va aturar el compte enrere d’un desnonament poc edificant. De fet, el consistori i el consorci de Collserola no han deixat de reconèixer la contribució pedagògica de la parcel·la perquè petits i joves siguin conscients de l’escassetat de recursos per al cultiu i els riscos de la crisi climàtica. L’elogi feia encara més xocant que se li pogués donar l’estocada. A mesura que la continuïtat del camp de conreu quedava en entredit, els promotors de l’horta han anat guanyant aliats, com la Universitat de Barcelona, amb el campus Mundet a prop del terreny. Precisament, la UB ha exercit de catalitzador perquè l’expulsió s’aturés amb l’entrega per part de la família d’una de les còpies de la claus de la parcel·la. En tot cas, els descendents de Cedillo continuaran tenint dret d’accés. En paral·lel, es negocia un conveni que no s’augura que es tanqui immediatament. Les claus de la solució Lluny del que podia semblar setmanes enrere, L’Hort d’en Tomàs’¡ perdurarà, si bé es traslladarà al descampat d’un antic berenador, el de la Manya, a tan sols uns 50 metres de distància, però fora del límit de Collserola. Allà, on una dona aragonesa assortia de begudes els que hi pujaven a cuinar a la brasa, subsistirà el projecte d’agricultura sostenible i autosuficient que Mesa ha ideat, basada en el reg només amb aigua emmagatzemada de pluja. Ja atrau veïns, menors d’activitats extraescolars i alumnes de la UB d’Educació Social. L’aspiració és que continuï així a la nova parcel·la. Això, sí, el descampat de titularitat municipal és impracticable per ser llaurat. Els membres de L’Hort d’en Tomàs el van rebutjar quan se’ls va oferir mesos enrere. Caldrà condicionar-lo perquè germini, cosa que tardarà mesos, o fins i tot anys. «Mentrestant, podem continuar fent l’activitat on sempre», destaca Mesa. Remarca que, més que l’afecció emocional, anhelava que no es desaprofités un terreny amb virtuts per a la sembra a la ciutat, un mèrit en temps en què s’enalteix la producció de quilòmetre zero. «No volíem que es perdés», manifesta. El ramat esgarriat A part, el terreny que la família Cedillo cuida des de fa gairebé quatre dècades no quedarà erm. A falta de concreció, sobrevolen diverses idees. Una és conservar part de la vegetació i un mur a tall de reconeixement permanent a Tomàs Cedillo, un més d’aquells agricultors per afició que, en les estones lliures, es van obstinar a cultivar a Barcelona. També s’ha suggerit algun tipus de plantació més associat a la recerca i explorar les possibilitats que el paratge sigui «espai de descans» o un «bosc comestible», és a dir, que es cultivi sense posar límit a la vegetació silvestre i retirant la tanca que l’envolta. El director gerent del Consorci del Parc de Collserola, Raimon Roda, assenyala que no hi ha calendari ni pressa per reconvertir L’Hort d’en Tomàs. «No entrarem demà a desmuntar. Durarà el que hagi de durar i volem un procés que sigui participatiu per decidir què es desmunta i què es queda», indica. La fortuïta caiguda d’unes ovelles per un clot pròxim a l’entrada de l’hort va conduir uns agents forestals a inspeccionar-lo. Així es va emprendre el procés burocràtic contra el terreny. «A l’iniciar-se l’intent d’expulsió, vam descobrir un projecte de molt potencial, que farà que l’hort ressorgeixi més ampli i obert al barri», postula la regidora d’Horta-Guinardó, Rosa Alarcón. «Passem d’una fase conflictiva a entrar en una altra de col·laboració i diàleg», celebra el comissionat d’Economia Social, Álvaro Porro. El vicedegà de la Facultat d’Educació, Josep Alsina, remarca que és una «oportunitat increïble» perquè els futurs professors aprenguin en un camp de cultiu com els que abunden ara a escoles i instituts. «L’essencial és que pugui existir i que alguna cosa es conservi a l’hort de l’avi, tot i que es deixin de plantar tomàquets», resol Mesa. Amb la meteorologia adversa per al conreu, no han nascut tomàquets precisament, però sí que han crescut calçots aquest hivern. N’hi ha poquíssims amb segell barceloní o potser són els únics. «No eren gruixuts, més aviat prims... Però van sortir bons», aprova Mesa.

Victòria per a L’Hort d’en Tomàs, indultat abans d’un desnonament poc edificant a Barcelona

Un pacte llargament concebut amb l’ajuntament, el consorci de Collserola i la UB es tanca amb la decisió salomònica de traslladar la plantació sense arrasar del tot el cultiu al terreny en disputa

El més llegit