El divendres 6 de febrer de 1976, la Corporació Metropolitana de Barcelona votava a favor de l’«aprovació inicial del Pla General Metropolità d’Ordenació Urbana de l’Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona», un nom llarguíssim per una cosa que tota la vida s’ha conegut com el PGM. El dimarts 21 de març del 2023, la reinstaurada Àrea Metropolitana de Barcelona –desmembrada per ordre del Govern entre 1986 i 2010– donava el primer reconeixement al Pla Director Urbanístic Metropolità, una actualització de l’antiga ordenació que no desapareix per ara però sí que queda en un segon terme, més normatiu que ideològic. El nou full de ruta neix amb vocació d’acostar els municipis i trencar el vell esquema de compartiments estancs units per infraestructures viàries i ferroviàries. Augmenta el parc de vivendes, incrementa el terreny no urbanitzable i intenta evitar l’èxode laboral cap a Barcelona. En definitiva, estableix les bases per blindar l’autosuficiència de les ciutats en el marc d’una convivència en la qual predominin la mobilitat sostenible i activa i el creixement econòmic equilibrat territorialment. Com a horitzó hi ha el 2050, any en què s’espera que l’ús del cotxe hagi caigut un 50%. I és tot un alleujament, aquest calendari, perquè salta la data tòtem del 2030, l’any en què ja està previst que passin massa coses. L’únic però és que moltes de les mesures depenen de la bona voluntat d’altres administracions.