José Mansilla, antropòleg urbà: «Per evitar els baixos salaris del turisme cal reforçar els sindicats als hotels»

José Mansilla és antropòleg urbà i pertany al Departament d’Antropologia Aocial de la UAB. És entrevistat a la plaça Reial, a la qual fa molt que van tornar els turistes. Com a banda sonora, una petita banda que va passant per les taules a la recerca d’una propina. Toquen ‘Historia de un amor’. La música no desplau Mansilla, que se sorprèn que en una de les terrasses de la plaça Reial les cadires ja no estan posades de front, sinó de costat, perquè els comensals mirin cap a la gentada: «Com si fos París». Estem a uns metres de la Rambla. ¿És l’epicentre del turisme a Barcelona? La Sagrada Família és el monument més visitat de Barcelona, però aquí a la plaça Reial es veuen les dinàmiques de turistificació d’una manera més agressiva: n’han desplaçat els usos més populars. ¿Quines dinàmiques són? L’ús totalment mercantilitzat de l’espai. S’ha denunciat que en aquesta plaça hi ha més de 1.500 cadires de pagament, en bars, i menys de 10 de gratuïtes, bancs individuals. Amb prou feines hi ha lloc per asseure’s si no es consumeix. «El turisme, com una mina d’or, ha generat molta riquesa en poques mans i un forat per a la resta de Barcelona» ¿Això és conseqüència d’estar en una ciutat turística? No, és una conseqüència d’haver gestionat el turisme d’una manera determinada; no hi ha cap ciutat que no sigui turística. ¿I quina gestió es va triar aquí? Barcelona va triar l’absència de la gestió, que és una forma de gestió. No governar el turisme és una manera de governar-lo. El primer pla que parla de temes turístics a la Barcelona contemporània no és un pla estratègic, sinó una part del Pla d’Actuació Municipal, que és del 2005. Abans d’això hi ha els plans estratègics de Barcelona, enfocats en temes molt diferents. El següent pla que inclou el turisme és del 2017, ja en època del govern d’Ada Colau. La reforma de Barcelona amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics de 1992, ¿no és en si mateixa una reforma turística? No té per objectiu governar el turisme, sinó transformar la ciutat. El turisme n’és una conseqüència. I està tan poc planificat que el 1992 se celebren els Jocs i el Consorci de Turisme de Barcelona es crea el 1993. Una manera de mantenir la inèrcia de la projecció internacional de la ciutat sense governar el fenomen. La principal funció del Consorci és el màrqueting de ciutat: que vingui gent. «Ja després dels Jocs Olímpics van aparèixer les primeres empreses que volien treure profit dels pisos turístics. Col·locaven pamflets a les bústies que advertien els propietaris de les vivendes: ‘Vostè està assegut sobre una mina d’or i no ho sap’» Llavors no es va veure que el turisme podia perjudicar Barcelona. No es va veure, però n’apareixien símptomes. Un informe molt ben elaborat per part d’un investigador, Agustín Cocola, explica que després dels Jocs Olímpics van aparèixer les primeres empreses que volien treure profit dels pisos turístics. Immobiliàries que col·locaven, sobretot a Ciutat Vella, pamflets a les bústies en els quals advertien els propietaris de les vivendes: «Vostè està assegut sobre una mina d’or i no ho sap». ¿I com ha anat, la mina d’or? Doncs com totes les mines d’or: ha generat molta riquesa concentrada en poques mans i un forat molt gran per a la resta de la ciutat. Es diu que el turisme és la indústria sense xemeneies, però no ho és. És una indústria que genera fum: una plaça totalment presa pel turisme que només va recuperar els usos populars quan va arribar la pandèmia i no venien els turistes. ¿Quin balanç fa de del PEUAT, la regulació hotelera que Colau va implantar en el seu primer mandat, que veta hotels nous al centre? ¿Hi ha avui menys turistes en aquesta plaça gràcies a aquesta norma? El PEUAT ha contingut la proliferació d’establiments hotelers. És un element més d’una sèrie de peces que formen la gestió turística. Un altre és el pla estratègic que es va posar en marxa el 2017 i que plantejava, per exemple, distribuir el turisme per la ciutat. Escoltant el PSC, un pla que és més de Barcelona en Comú. «El Consorci Turisme de Barcelona és la gestió dels diners públics per part del sector privat en benefici del sector privat» Que la gent no vagi només a la Rambla. Sempre amb l’argument de la distribució de la riquesa, no per atabalar menys els veïns del centre. És una cultura molt pragmàtica, d’acceptació que Barcelona és una ciutat turística i que cal utilitzar aquesta dinàmica turística per generar riquesa a la resta de la ciutat. És cert que els Comuns estan en contra de la dinàmica de creixement exponencial del turisme. Però en lloc de desmuntar el Consorci Turisme de Barcelona i portar la gestió del tema directament des de l’ajuntament, que és el que haurien d’haver fet, intenten ficar gent de la seva confiança per a una gestió diferent. El Consorci és la gestió dels diners públics per part del sector privat en benefici del sector privat. O sigui que no veu el govern de Colau radicalment contrari al turisme. Crec que no ha sigut radical en contra de res. El PSC més, però Colau també s’ha felicitat pel retorn dels turistes. Si alguna cosa atribueixo als Comuns és l’equidistància. De vegades juguen a una cosa i a una altra. D’una banda, a ser l’alcaldessa de tothom i també del turisme i, de l’altra, a prendre mesures, com introduir al PEUAT el tema de limitar les residències d’estudiants, que era una escletxa que van trobar els fons d’inversió per continuar creixent. El consistori veu com un èxit el control que ha fet dels pisos turístics il·legals. Ells ho diuen molt, però crec que hi ha marge per recórrer en aquest camí. Si parles amb gent que s’ho coneix, et diu: «allà hi ha un pis turístic no detectat». S’ha generalitzat la defensa d’un turisme de qualitat. És a dir, el turisme amb diners, que gasta molt, que va a bons restaurants, que visita museus. És tècnicament impossible seleccionar així la gent. No tenim la capacitat de dir que només vingui la gent de diners. Vivim a la UE, un club de socis per on et pots moure lliurement. I tenim un entramat d’equipaments turístics preparat per a gent amb pocs recursos: ‘hostels’, albergs, hotels d’una, dues i tres estrelles, i ningú des de la política s’atrevirà a dir: ‘Tanquem aquests i mantenim només els de quatre i cinc estrelles’. D’altra banda, no hi ha rics per a tothom. Acceptem-ho. «No tenim la capacitat de dir que només vingui turisme amb diners. Vivim a la UE, t’hi pots moure lliurement. I no hi ha rics per a tothom. Acceptem-ho». Miquel Puig, regidor d’ERC fins fa uns mesos, advertia contra l’‘efecte Lloret’, la localitat turística amb els salaris més baixos. El tema salarial no està relacionat amb res que pugui fer-hi l’ajuntament. D’una banda té a veure amb el Govern central, que sí que és cert que ha pujat el salari mínim; de l’altra, té a veure amb la força de negociació que tenen els sindicats als hotels. Si vols millorar el turisme de Barcelona, reforça els sindicats. Per evitar els baixos salaris del turisme cal reforçar els comitès d’empresa dels hotels. ¿I com es fa? Reforçant els punts d’informació laboral que ja existeixen, estenent-los per la ciutat en col·laboració amb els propis sindicats. ¿I com es pot reduir la dependència del turisme? Primer, apostar per un decreixement real, portar més enllà el PEUAT. I reconfigurar l’economia de Barcelona. No podem passar d’un 14% a un 5% sense una alternativa econòmica. Ara mateix, les úniques alternatives que hi ha sobre la taula estan basades en la urbanització i l’especulació immobiliària. Com el 22@ ¿Veu possible trobar un sector al qual passar vuit punts d’aquest PIB que avui corresponen al turisme? O ho fem nosaltres o ens ho fan. ¿Quin tipus d’activitat podria ser? Cal pensar-ho entre tots. O decreixem nosaltres o ens fan el decreixement. O repensem el turisme o ens ho repensaran des de fora i serà més agressiu.

José Mansilla, antropòleg urbà: «Per evitar els baixos salaris del turisme cal reforçar els sindicats als hotels»

«Barcelona va triar no gestionar el turisme, que és una manera de gestionar-lo», afirma el professor de la UAB

El més llegit