Barcelona s’ha quedat sense llocs on anar a veure passar el tren amb els nens. Aquesta imatge tan de postal, del pare que agafa el fill per l’espatlla mentre passa el ferrocarril, de ferro, espectacular, herculi, sorollós. I el nen que mou els peus i el cap, nerviós com la vigília de Reis. No és aquesta una crònica que rebutgi els túnels ferroviaris, necessaris per a l’extensió del metro o perquè Rodalies –que bé aniria una tercera galeria, a més de les de passeig de Gràcia i Catalunya– pugui creuar la ciutat. Però els trens són també història, nostàlgia i tradició i el desenvolupament urbanístic –i la dictadura del cotxe– els ha enviat, en el cas de la capital catalana, a l’ostracisme subterrani. Queden, no obstant, petits trams de vies al ras, com el de l’R-2 Sud al seu pas pel Parc i la Llacuna del Poblenou, o el dels Ferrocarrils, que veuen el sol a Sarrià. A més de les mercaderies del port –amb vagons peculiars, però en un lloc poc desitjable–, l’espectacular Estació de França i l’enorme cicatriu de la Sagrera, que en un futur es taparà –aquesta és la idea– per donar lloc al parc urbà més gran de Barcelona.
Al carrer d’Aragó, a l’avinguda de Roma, al litoral, a Sants, a Glòries, a Sarrià. La capital catalana tenia un munt de llocs on podies aturar-te per contemplar el tren. I és clar, els nens petits eren el millor públic, perquè veien cotxes pels carrers, però allò era una altra lliga, un altre soroll, una altra mida. Potser per això, perquè ja eren habituals a la ciutat, el doctor Salvador Andreu va apostar més per un avió que per un tren per al seu parc d’atraccions del Tibidabo, aquest miracle públic de Collserola. Amb permís del seu monoraïl, és clar; el Ferrrocarril Aeri, ara conegut com Embruixabruixes.
Trens de cine
¿Què deuen tenir els trens per aconseguir hipnotitzar els nens? Potser és perquè als contes no hi ha cap malvat que vagi amb tren, o perquè a les pel·lícules el ferrocarril sol associar-se a coses bones. Com l’Exprés de Hogwarts de ‘Harry Potter’, la meravellosa ‘Polar Express’ (del poc que es va emetre a l’Imax del Port Vell) o, tirant enrere, ‘El maquinista de La General’, de l’elàstic Buster Keaton, i el ‘¡Traed madera!’, dels germans Marx.
Joan Carles Salmerón és historiador i director del Centre d’Estudis del Transport (CET). És, a més, un apassionat dels trens, un entusiasme que va heretar del seu pare, Carles Salmerón, una de les persones que més va reclamar i impulsar el valor patrimonial del ferrocarril a Catalunya. Explica Joan Carles que a la resta de països d’Europa hi ha «molta més cultura i és habitual fer divulgació sobre el món dels trens». «Aquí, en canvi, estem tapant el patrimoni quan en moltes grans ciutats l’estació central és a l’aire lliure i no genera cap conflicte amb la trama urbana ni amb els veïns».
Museu del Transport
Que Barcelona no disposi d’un Museu del Transport, com es reclama per al pavelló 1 de la Fira de Barcelona des de fa anys, és segurament una altra anomalia. Més encara si es té en compte la gran quantitat de vehicles antics restaurats per TMB, Ferrocarrils, la Guàrdia Urbana i Bombers de Barcelona, a més dels que guarden empreses privades com Sagalés i altres col·leccions particulars.
L’elecció d’aquest recinte de la Fira no és casualitat. Aquí ja hi va haver, de manera temporal durant l’Exposició Universal de 1929, una mostra dedicada al transport. Sense reparar en despeses: tramvies, autobusos i fins i tot avions. Explica Salmerón que per fer arribar els convois fins a la plaça d’Espanya es van col·locar raïls que, des de Drassanes, recorrien tot el Paral·lel. També a través d’aquella línia temporal van circular els trens blindats que portaven les obres d’art que es podrien contemplar després a la gran fira de Montjuïc. «Mitja ciutat va sortir al carrer per veure aquells trens», relata aquest expert.
El noi de Sarrià
D’aquesta Barcelona ferroviària a l’aire lliure dels nostres pares i avis també destacava la plaça de les Glòries, amb la línia que sortia de l’Estació de França i portava els trens cap a Andalusia, Galícia o Madrid. «Un altre lloc molt bonic era Mercat Nou, a Sants, on fins al 2005 encara podies veure a l’aire lliure la línia 1 del metro i els trens de Rodalies i Mitjana Distància», destaca Salmerón. També els tallers de Ferrocarrils a Via Augusta amb Vergós van tenir les vies al descobert fins que van ser soterrades el 2004. El director del CET aporta una bona anècdota d’aquest lloc.
Als anys 40 del segle passat, un jove estudiant de l’escola Santa Isabel, situada al costat de la parada de FGC de Sarrià, es passava les tardes observant els trens. No perdonava un dia i allò treia de polleguera el responsable del lloc, que el feia fora de la punta de l’andana, on es posava per veure la sortida i arribada dels convois. Quan va complir 14 anys, després de molts anys de repetir la rutina, el rondinaire de Ferrocarrils es va estovar i li va dir: «¿Vols entrar?». El va deixar passar i va recórrer tots els racons dels tallers, va parlar amb els mecànics, els maquinistes... Sens dubte, una de les millors tardes de la seva vida fins aleshores.
Sense cultura
Més enllà que hi hagi o no llocs on anar a veure passar el tren, Salmerón lamenta que tampoc hi hagi promoció de la cultura ferroviària. A tot estirar, durant les jornades de l’Open House, s’ha permès la visita a alguna cotxera, però no a les escoles no es visiten els tallers o centres de control per conèixer, i de passada fer més seu, un transport públic tan fonamental com el ferrocarril. «El tren ha d’aprendre a vendre’s, però té un gran problema: no té aparador».
Després de la Segona Guerra Mundial, la febre del cotxe va començar a desplaçar les bicicletes i el tramvia (a Barcelona van desaparèixer el 1971 fins que va aparèixer el Tram el 2004) i, gràcies també als avenços en enginyeria, es van començar a tapar la rases ferroviàries que deixaven pas a autopistes urbanes. Una mica de ciment per aquí, una mica per allà. Fins que el 2023 la ciutat ha amagat un altre bon tros de la seva història. I una enorme atracció per als nens.