Urbanisme i natura

El passeig de les Aigües, el somni incomplet de Maragall

La via verda, que podria superar els 21 quilòmetres, continua pendent del tram de l’Arrabassada, en el qual en temps de Trias estava prevista una passarel·la sobre la carretera per poder connectar el segment de Sarrià-Sant Gervasi amb el d’Horta i Nou Barris

Carlos Márquez

A la plaça de Kennedy, si es mira cap a Collserola, hi ha un dels carrers que menys ha canviat en els últims 100 anys. És l’avinguda del Tibidabo, i una de les coses que sí que són diferents és que ara, i gairebé des de fa cinc anys, ja no hi ha Tramvia Blau. Però sí que s’ha recuperat l’edifici de la Rotonda, ironies de la planificació urbana. Una vegada s’arriba a la plaça del doctor Andreu, es pot agafar el funicular, la cuca de llum que puja al parc d’atraccions, o continuar pel carrer de Manuel Arnús, en el qual Barcelona literalment desapareix una vegada superat el portal de la casa del Pinar, aquesta meravella dissenyada per Enric Sagnier a principis del segle XX i que és un dels edificis, com l’observatori Fabra i la Torre de Collserola, que pràcticament es poden veure des de qualsevol barri. Dos revolts més amunt, hi ha el pla dels Maduixers, on molts pensen que neix el passeig de les Aigües. Però no és així. Continua cap al Besòs i es difumina fins que arriba a dalt del torrent dels Penitents, un espectacular mirador dels Tres Turons, just a sobre del club de tennis Vall Parc. El que encara sap menys gent en aquest costat de la ciutat és que aquest camí torna a agafar vida en el famós revolt de la ‘paella’ de l’Arrabassada. De cap a cap, si s’unissin, arribarien als 21 quilòmetres. Era el somni, un de tants, de Pasqual Maragall. Va arribar a existir-ne un projecte. Mai va passar del ‘render’, la maleïda imatge virtual. Aquesta és la història de la rambla de muntanya de Barcelona, del millor passeig d’Europa que mai va ser del tot.

Temes:

Barcelona Agbar