L’alta demanda deixa petit l’únic alberg per a toxicòmans de Barcelona

Les sales de consum assistit de droga i d’atenció a toxicòmans –aquests salvavides que les estadístiques revelen que són imprescindibles– miren d’alleujar les carències extremes que aclaparen les víctimes del narcotràfic. La directora d’atenció a les addiccions de l’Hospital del Mar, Francina Fonseca, sintetitza el principal objectiu dels quatre serveis que el complex sanitari regeix a Barcelona i l’entorn: que els usuaris afectats per la drogoaddicció «continuïn vius i tan sans com es pugui». «Hi ha necessitats molt bàsiques, com disposar de sostre i alimentació, que són preponderants per a ells. Si aconseguim atendre-les, s’aprecien millores», constata la psiquiatra. Per endinsar-se en l’atenció sociosanitària, Fonseca considera clau condicionar més allotjaments per a drogodependents sense llar. Barcelona compta amb places des de l’abril del 2020, però queden curtes en vista de la demanda existent. L’Ajuntament de Barcelona va costejar la reobertura d’un hotel tancat al Baix Guinardó per convertir-lo en un centre d’acollida amb 50 llits, que ocupen afectats per la drogodependència i l’alcoholèmia que han hagut de sobreviure sense resguard. La meitat de les estades es reserva a dones. A uns cinc quilòmetres, hi ha la unitat de reducció de danys (REDAN) de la Mina, a la perifèria de Barcelona, on més d’un miler d’usuaris acudeix cada any; entre ells, es compten hostes de l’alberg, on han pernoctat 213 persones al llarg de gairebé tres anys. «Està molt bé i és molt necessari, però el nombre de places és totalment insuficient. Comporta que hi hagi una llista d’espera llarguíssima», comenta Noemí González, coordinadora de l’espai situat al barri pertanyent a Sant Adrià de Besòs. Arrecerar-se sota cobert és una petició «molt freqüent» als dispositius de consum, testifica González. «Sempre demanem a les administracions més albergs per poder oferir sostre. Atenem gent que viu al carrer o que habita infraestructures d’una qualitat pèssima, com locals o pisos ocupats», remarca. La consigna de l’equipament de la Mina està plena de roba i estris de gent sense llar. «Sempre està plena. Si tinguéssim dues sales més iguals, les ompliríem. És insuficient, però no tenim més espai», afirma la coordinadora. Cinc mesos de dilació L’alberg municipal el gestiona l’Associació Benestar i Desenvolupament. El seu director de drogues, Josep Rovira, concreta que els homes esperen de quatre a cinc mesos de mitjana per allotjar-s’hi. «La llista d’espera és molta. En el cas de les dones és poca, però també en tenim. Falten serveis», assegura. «És clar que la ciutat té més de 50 persones vivint al carrer amb problemes de droga», remarca la directora de promoció de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, Maribel Pasarín. Els afectats per l’addicció solen defugir els albergs convencionals. Els dissuadeixen certes condicions, com uns horaris estrictes. «Si se’ls demana entrar-hi a partir de les vuit de la tarda i no poden sortir-ne fins a les vuit del matí, els nostres usuaris no hi accedeixen, perquè no estaran 12 hores sense consumir», resol González. «Les estructures per accedir són rígides», corrobora Fonseca, que adverteix que entorpir l’entrada estigmatitza encara més els toxicòmans. L’estada a l’alberg del Guinardó és temporal: el 61% dura entre 1 i 6 mesos. «Unes 60 persones han aconseguit els seus objectius i han deixat el centre per optar per altres allotjaments: centres terapèutics, vivendes compartides, tornar amb la família...», explica Pasarín. L’Ajuntament de Barcelona ha apressat la Generalitat perquè creï més sales de venipunció i asils per a toxicòmans, si bé considera que la capital ja ha complert la quota i s’han d’expandir a altres localitats. La concessió del centre d’acollida del Guinardó es pot allargar com a màxim fins al 2024. El consistori no dona per assegurat que es quedi al barri, on s’han esvaït les queixes que l’obertura va provocar. El govern municipal examinarà si es trasllada d’ubicació quan l’adjudicació del servei torni a sortir a concurs. Una millora «espectacular» Els professionals que tracten amb els qui han passat de rondar al carrer a pernoctar a la residència hi aprecien millores «físiques, emocionals i de consum», indica Fonseca. «Tinc pacients que estan irreconeixibles. Han fet un canvi espectacular per tenir sostre i unes necessitats mínimes cobertes, i s’observa que el consum baixa. No és tan intens o disminueix la freqüència, és cada vegada més funcional», analitza. «Als tres mesos d’estada, el consum es redueix entre el 50% i el 70%» calcula Rovira. L’alberg no prescriu abstinència ni és un espai de desintoxicació. «És el primer lloc que els acull sense posar condicions en termes de consum», aclareix el responsable. Sí que es dispensa un ús controlat de les substàncies, allunyat de l’espiral destructiva a la qual aboca la intempèrie. «Si falta el sostre, no podem esperar que s’abandoni o es rebaixi el consum, quan és una eina de supervivència quan s’està al carrer», defensa Rovira. «Viure al carrer és el que porta al consum», afegeix González. Corrobora que l’allotjament resulta decisiu per abordar variacions en el tractament mèdic o provar la inserció laboral dels qui han quedat arraconats per la droga. «La vida els canvia al dormir en un llit i tenir l’alimentació coberta. Es cuiden i s’estimen més, i ens permet treballar altres aspectes. Sempre s’ha posat el focus en el consum de droga, però el problema més greu dels nostres usuaris és la vulnerabilitat. Si la resta de parcel·les de la vida no estan cobertes, és difícil treure el consum», assegura. Les dones consumidores, en minoria

L’alta demanda deixa petit l’únic alberg per a toxicòmans de Barcelona

Professionals que atenen consumidors sense llar constaten que l’addicció cau quan es dona allotjament i reclamen que s’obrin més residències

El més llegit