Montjuïc i Collserola. Són els dos únics parcs forestals que hi ha a Barcelona, però, malgrat que comparteixen adjectiu, no s’assemblen gens. No cal explicar les diferències, n’hi ha prou amb comparar la superfície: 334 hectàrees el primer en comparació amb els 8.000 del segon. La dimensió és diferent, però també l’emplaçament: un és metropolità i l’altre és al centre de la ciutat. Els fa igualment incomparables que Collserola amb prou feines s’hagi urbanitzat i Montjuïc, sí. De manera que Montjuïc és parc forestal, però també parc urbà.

«El lloc més bonic de Barcelona»

Durant les primeres dècades del segle XX, el picot i l’excavadora van entrar a la muntanya i va deixar de ser un lloc inaccessible i de mala fama per allotjar els millors jardins de Barcelona. La idea de recuperar Montjuïc per al gaudi ciutadà va sorgir de Francesc Cambó, quan el 1914 va ser nomenat comissari de l’Exposició Internacional de 1929: «L’Exposició podia ser el gran pretext per convertir en realitat el meu somni de transformar Montjuïc, la barriada infecta i malfamada, en el lloc més bonic de Barcelona i un dels més bonics del món», va escriure el líder de la Lliga en les seves memòries. 

I si Montjuïc avui té cinc jardins històrics i altres tants temàtics, a més dels considerats urbans (també cinc), és gràcies a Cambó, que va decidir contractar el millor paisatgista internacional del moment: el francès Jean-Claude Nicolas Forestier: «Qui va donar a Montjuïc l’encanteri que té avui», segons el parer del polític. I autor dels que més anys fa que embelleixen la muntanya tant en paisatge com en diversitat: els jardins del Teatre Grec (abans anomenat Roserar Amargós), Joan Maragall (al palauet Albéniz), de Laribal i Miramar. N’hi ha un altre d’històric, el més antic dels dos botànics, però no deu el seu naixement al francès, sinó al català Pius Font i Quer.  

El que dèiem, aquests són els històrics, però també hi ha jardins temàtics que acullen plantes segons la seva espècie. Així, als dedicats a Mossèn Costa i Llobera regnen les suculentes i als de Mossèn Cinto Verdaguer, les plantes bulboses, rizomatoses i aquàtiques. Les més exòtiques, sobretot tropicals i subtropicals, es troben al jardí d’aclimatació, creat el 1930 per Nicolau M. Rubió i Tudurí, per conservar les plantes arribades dels cinc continents durant l’Exposició Internacional. Al Tres Pins s’ubicava des de 1920 el viver de plantes que va subministrar exemplars a la ciutat fins als 80, que ara actua més de jardí que de viver, però encara així continua cultivant algunes espècies que després es traslladen als carrers de Barcelona. I finalment el nou jardí botànic, contenidor també de plantes peculiars. 

Altíssim valor patrimonial

En conjunt, la muntanya suma un patrimoni verd «important en tots els sentits que té un altíssim valor que de vegades no se li dona», segons el parer de Lourdes Carreras, conservadora de l’àrea de Parcs i Jardins. I un patrimoni ampli i divers que no és fàcil de mantenir: «Cada tipologia de jardí té el seu propi pla de gestió que ve determinat per la vegetació. No és el mateix el manteniment del Costa Llobera, únic en cactàcies i suculentes, que els jardins de Laribal, que té moltes plantes arbustives que requereixen molta poda tapiària [la que dona formes geomètriques a les plantes]», apunta Carreras, que assegura que el seu manteniment «és diari i constant».  

Una afirmació que no posa en dubte Ana Menéndez, presidenta de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Satalia, un barri de muntanya del Poble-sec, i membre de la junta de FAVB (Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona). Per Menéndez, Montjuïc «està superbrut» i «falta personal» per al manteniment i neteja, tot i que admet que «podria ser pitjor». Segons Menéndez, «el mal endèmic és la gestió de les zones més salvatges», que opina que són «un desastre». 

Testos llançats muntanya avall

La primera queixa té el vandalisme com a resposta: «Per exemple, dels jardins de Laribal hem hagut de retirar els testos de terracota que ornamenten les pèrgoles i les escales del generalife perquè els tiren muntanya avall o en el millor dels casos, els trenquen», es lamenta Carreras. També es fan «pintades per tot arreu que costen molt d’esborrar» i hi ha amos de gossos que no van amb compte: «Als jardins històrics tenen l’entrada prohibida, però al Mossèn Cinto Verdaguer, en l’època de plantació de bulbs, apareixen aixecats pels gossos sistemàticament». De vegades, els animals autòctons del parc no tenen gaire més sort: «També hi ha vandalisme contra la fauna amb la caça de reinetes i capgrossos».  

La mala gestió de les zones més salvatges pot ser una qüestió de percepció: «En una part de la muntanya es fa una gestió més naturalitzada. Això significa, per exemple, que hi ha herbassars que no es desbrossen amb tanta freqüència com abans per afavorir la biodiversitat de flora i fauna. Potser ho hauríem de comunicar millor perquè la gent no es pensi que estan abandonats. No ho estan, senzillament els gestionem d’una manera més ecològica». En un dels llocs on passa és als parterres que hi ha darrere del Palau Sant Jordi. Durant la primavera no se seguen per permetre la fructificació d’una colònia d’orquídies i semblen poc cuidats, però és per una qüestió de sostenibilitat. 

Males herbes de dos metres

Una explicació que no convenç Álex Casero, de l’associació Salvem el Turó de la Font de la Guatlla: «Parcs i Jardins no trepitja aquest barri». Un exemple: «Fins fa poc hi va haver una mala herba enmig de la via pública, al carrer de Pas de Valls, que va arribar a créixer fins a dos metres. Tot un símbol de la deixadesa municipal a la zona». Amb tot, les queixes dels veïns d’aquest barri limítrof amb Montjuïc van més enllà: se senten abandonats per la falta històrica de manteniment per part de l’ajuntament. Destaquen, sobretot: «La falta de seguretat i neteja i l’excés de soroll que produeixen els ‘botellons’ a la zona».