La cara més desconeguda del gran jaciment arqueològic que és Barcelona

Barcelona està de cap per avall. Hi ha asfalt aixecat per tot arreu: Consell de Cent, Girona, Rocafort, la Rambla, Pi i Maragall, Diagonal... Però no totes les rases són iguals. N’hi ha d’obra i n’hi ha de memòria. Totes les excavacions tenen com a finalitat la millora de la ciutat en algun aspecte, i algunes, a més, pretenen endinsar-se en el passat de Barcelona. Aquí no es mou ni una pedra sense que el consistori en tingui constància i no es mou cap pedra susceptible d’amagar vestigis sense que el Servei d’Arqueologia faci acte de presència. I allà són els arqueòlegs, a peu d’obra. Actualment les intervencions arqueològiques repartides per la ciutat són 27, moltes menys que les obres en marxa, però moltes més actuacions que coincideixen en el temps que en altres ocasions. L’acceleració per part del consistori dels eixos verds, o superilles, ha sepultat de feina el servei. Qualsevol moviment de terres es comunica a l’autoritat i els experts a recuperar la memòria valoren, a partir de la Carta Arqueològica de Barcelona, si val la pena o no endinsar-se a la recerca de restes històriques. A Ciutat Vella mai hi ha dubte i sempre s’hi actua, és zona seminal. En altres parts de la ciutat no sempre és necessari. Aquesta vegada a l’Eixample, on hi ha un bon nombre de les 27 actuacions en marxa, es va apostar per les excavacions preventives (les que es fan aprofitant que es remou el subsol) per això que Barcelona és un gruyère i molts forats els deu als refugis antiaeris de la Guerra Civil.La majoria encara, per ubicar; i localitzar-ne algun és el que es pretenia amb les excavacions que hi ha al llarg de Consell de Cent, Rocafort i Girona. La punta de l’iceberg Fins ara no hi ha hagut sort amb el tema però sí altres sorpreses, com la troballa de les restes d’una masia que en els segles XVI o XVII lluïa on ara hi ha la cantonada del carrer de Girona amb Mallorca i fa anys era suposadament un desert quant a edificació per allò de mantenir neta la distància d’un tret de canó. A més, la setmana passada entre les restes de la masia hi va aparèixer un material inesperat: un tros de fusta amb aplics de coure. ¿Un trabuc? Potser. S’haurà de veure. «S’ha d’estudiar i documentar». Paraula de Montserrrat Pugès i Emili Revilla, restauradora i responsable de l’arxiu arqueològic, respectivament. Tampoc diuen més de la raresa que va suposar trobar dies enrere una moneda ibera de Jaca en les excavacions que s’estan fent a Can Batlló o la sorpresa que va ser descobrir set inhumacions, amb cossos inclosos, com va passar a principis d’any en la mateixa intervenció. «Aquestes troballes són el que més crida l'atenció però no tenen perquè ser el més important», afirmen. I ho diuen per dues raons. Una perquè «totes les peces són interessants per comprendre el territori, la seva humanització i evolució al llarg de la història, que és el nostre objectiu.» I la segona perquè les troballes són només la punta de l’iceberg de la feina que es fa en el Servei d’Arqueologia. Milers i milers de fragments Són els notaris de la memòria de la ciutat: la documenten, la inventarien, l’estudien, la conserven i la difonen. Una feina tant o més important que l’excavació però desconeguda i que els responsables insisteixen a posar en valor. «Per llei, tot el material que surt fruit d’una intervenció arqueològica ha de quedar dipositat en un museu registrat per la Generalitat, i en el cas de Barcelona aquest museu és el MUHBA (Museu d’Història de Barcelona)». Això significa que tot el que surt de les excavacions entra i s’inventaria al recinte que el Servei d’Arqueologia té a la Zona Franca. I tot significa tot, no només el que a un llec en la matèria li pot semblar important, com els esmentats cossos inhumats o la moneda de Jaca, sinó també milers i milers de petits fragments de ceràmica, vidre, metall, fusta i os aparentment insignificants. El que sembla un tros d’argila, és per als experts part d’un vas romà i el que a simple vista sembla una closca és la possibilitat d’indagar a la ciutat com a centre de cultiu d’ostres pels volts del segle IV. ¿Llavors o restes de fusta cremada a Can Batlló? És l’estudi potencial de com era el paisatge pel que fa a vegetació en època romana. Dieta i salut en el XIV El material que entra a la Zona Franca es renta, es prepara per a la conservació i s’inventaria per minúscul que sigui. Cada peça, també les que fan tot just un centímetre, rep el seu número d’inventari. Després s’ordena agrupat per intervencions i així està dos anys fins que arriba la memòria de l’excavació. Després el seu destí són els dipòsits del Servei d’Arqueologia (cada material té la seva sala amb la humitat i temperatura necessàries perquè es conservi) o si es tracta d’una caça major, les vitrines del MUHBA. Aquí acaba una part important de la feina, però no tota. El següent és posar el material a l’abast dels investigadors. En marxa hi ha un treball sobre la fauna de la ciutat a partir de les troballes en jaciments medievals; i un altre sobre la dieta i la salut a Barcelona entre els segles XIV i XIX. Més misteris del passat s’han de resoldre en un futur, no en va «Barcelona és un únic i gran jaciment que inclou des de l’epipaleolític fins al segle XX». Paraula d’arqueòleg.

El més llegit