Carlos Moreno: «Els eixos verds s’assemblen més a la ‘Ciutat dels 15 minuts’ que les ‘superilles’»

És gairebé com un guru del nou concepte de moda en l’urbanisme: la ‘Ciutat dels 15 minuts’. L’urbanista francocolombià Carlos Moreno, de 63 anys, aconsella des de fa anys l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, en la implementació d’aquest nou model d’urbs en què els habitants poden anar a treballar, fer la compra, a l’escola o divertir-se en desplaçaments de tot just un quart d’hora a peu o amb bicicleta. Aquesta iniciativa va ser una de les més elogiades, juntament amb les superilles de Barcelona, a la cimera internacional d’alcaldes C40 de Buenos Aires, celebrada a l’octubre. Moreno, que treballa com a professor i director d’investigació a la Sorbona, analitza per a EL PERIÓDICO DE CATALUNYA aquesta «nova tendència mundial» en la configuració de les ciutats. El concepte de la «ciutat dels 15 minuts» està en boca de molts dirigents municipals en els últims anys. ¿Com en valora l’èxit? Vam començar a treballar fa una dècada sobre aquest concepte. Recordo que en la COP21 del 2015 a París vaig reivindicar el model de la «ciutat dels 15 minuts» com una manera de tenir un estil de vida amb menys desplaçaments i menys emissions de CO2. Llavors, molts dirigents em van dir que estava molt bé, però que mai es podria treballar a prop d’on es viu. Que la gent havia d’estar satisfeta si tenia una feina i que es comprés un bon llibre per amenitzar els llargs viatges amb metro. Malgrat aquest escepticisme, l’alcaldessa parisenca, Anne Hidalgo, va apostar a la tardor del 2019 per la «ciutat dels 15 minuts» com un dels eixos principals de la seva campanya. Pocs mesos després, va començar la pandèmia de la covid-19 que ens va obligar a viure en una hiperproximitat. Va comportar un canvi de mentalitat respecte a les distàncies i la feina. Va ser el detonant. Amb el final de la pandèmia, ¿tem que l’interès per aquest model quedi en una moda passatgera? No, no ho crec. Amb la guerra a Ucraïna i l’actual crisi energètica, necessitem reduir el nostre consum de combustible i electricitat i, per tant, la nostra manera de treballar i viure. Això rema a favor d’una ciutat més pròxima, policèntrica i amb serveis descentralitzats. L’«urbs dels 15 minuts» serveix per afrontar un objectiu a llarg termini, com la lluita contra el canvi climàtic, però també un altre a curt termini, com millorar la qualitat de vida de la gent. La ‘Ciutat dels 15 minuts’ no només és promoguda per les municipalitats de París i Barcelona, sinó també en localitats del món sencer. Sí, exacte. Aquest model s’està aplicant a Melbourne amb els veïnats de 20 minuts, els barris complets de Mont-real, els barris vitals de Bogotà... La llista és llarga. El C40, que reuneix les 100 principals metròpolis mundials, el reivindica com una de les seves banderes. Fins i tot l’ONU i la Unió Europea defensen aquest model de ciutat com una manera de millorar la qualitat de vida i emetre menys CO2. Tot això ens mostra que estem davant una tendència mundial. Una revolució de les proximitats que ha arribat per quedar-s’hi. Fins i tot les empreses comencen a interessar-se per aquest concepte. Els grups privats ja inclouen la idea d’una ciutat més pròxima i multicèntrica en els seus models de negocis. Per exemple, la FIABCI –patronal internacional de les empreses de la construcció– assegura que el futur del seu sector ja no consistirà a construir de manera separada barris d’oficines, barris residencials i barri d’oci i cultura. La família francesa Mulliez –accionista majoritària de Decathlon o Auchan– va crear l’empresa Nhood (abreviació de neighborhood, que significa ‘veïnat’ en anglès). Aposta per convertir les àrees comercials, que estan perdent atracció, en barris on es combinin vivendes, edificis d’oficines o d’oci. També han sorgit start-ups com Fifteen, una empresa francesa de lloguer de bicicletes elèctriques. N’hi ha moltíssims exemples. Respecte al cas de París, ¿com valora l’aplicació del model de la ‘Ciutat dels 15 minuts’ a la capital francesa? París ha sigut una ciutat pionera i exemplar en l’aplicació d’aquest concepte. Després de la seva gestió el juny del 2020, Hidalgo va passar primer per uns mesos complicats en què va haver d’ocupar-se de la pandèmia. A partir de l’any passat, va començar a aplicar el seu programa electoral i una de les primeres mesures que va prendre va ser obrir els patis de les escoles els caps de setmana per aprofitar més aquests espais. Després han convertit en zona de vianants 169 carrers on hi ha escoles amb l’objecte d’alliberar espai urbà i crear zones verdes i de trobada entre veïns. A més, es va impulsar la campanya «Embelleix el teu barri», basada a vegetalizar i reduir la presència de vehicles contaminants a tots els districtes parisencs. I es va reforçar la descentralització de la governança, donant un pes més significatiu a cadascun dels 17 ajuntaments de districte i els pressupostos participatius. ¿També s’estan aplicant mesures per promoure el comerç local? ¿O aquest aspecte es va deixar de banda? Sí, és clar. L’Ajuntament de París disposa d’una empresa pública, anomenada Semaest, que s’encarrega d’adquirir locals, remodelar-los i llogar-los a botigues locals a preus més baixos que els del mercat immobiliari. El seu objectiu és aconseguir que a cada barri hi pugui haver carnisseries, peixateries, llibreries, artesans... ¿Què li sembla la manera en què s’estan desenvolupant les ‘superilles’ a Barcelona? Alguns dels seus impulsors lamenten que s’estan desnaturalitzant amb el nou projecte d’eixos verds. Les superilles a Barcelona han tingut diverses fases des de la seva concepció fins a la seva implementació. He tingut moltes discussions amb la tinenta d’alcalde Janet Sanz sobre aquesta qüestió. Crec que al principi hi va haver una fase molt purista de les superilles amb què es volia reduir la presència de cotxes i alliberar espai públic, però a través d’una visió molt infraestructural. Em sembla que aquesta segona versió amb els eixos verds s’assembla més al que proposem amb la ‘Ciutat dels 15 minuts’. No només es tracta de reduir el nombre de vehicles, sinó també de promoure la presència de serveis i comerços de proximitat. Un dels temors amb les superilles és que afavoreixin l’augment dels preus immobiliaris. ¿Tem que la ‘Ciutat dels 15 minuts’ acceleri una gentrificació verda? Em sembla una qüestió important. Per evitar la gentrificació, fa falta que l’aplicació d’aquest model no sigui una política del sector privat, que construirà barris tancats amb vivendes de molt bona qualitat i multiserveis. Ha de ser una política pública. I que els governs municipals apostin per la barreja social. A París, no només s’aposta per un 25% de vivenda social, sinó que aquest percentatge s’aplica a tots els barris, també en els més rics. Per exemple, a l’acomodat districte VI l’ajuntament va adquirir uns antics edificis del Misteri de Defensa i els va convertir en vivendes socials. El mateix està fent amb un edifici a prop del Louvre. A part de la gentrificació, ¿quins creu que poden ser els obstacles a què s’enfrontarà el model de l’urbs del quart d’hora? Potser el més important són les reticències de molts ciutadans a canviar els seus estils de vida. El problema no és el cotxe, sinó l’autosolisme. És a dir, que es facin tants desplaçaments d’una sola persona amb el seu vehicle privat. El fet de recórrer llargues distàncies es va convertir en un vici diari per a molts, és gairebé com una addicció. Per canviar-ho, fa falta continuar amb la descentralització del treball iniciada amb la covid-19 i el teletreball. Un altre escull important és que per desenvolupar un model d’aquest tipus fa falta temps. A les ciutats hi ha sovint eleccions i canvis en els governs municipals. Si hi ha una alternança, hi ha el risc que el nou alcalde o alcaldessa deixi de recolzar una transformació d’aquest estil. ¿El gran repte no ha de ser impulsar aquest model a les localitats de les perifèries de l’àrea metropolitana, el que a França anomenen la banlieue? ¿Ho veu possible? Distingeixo entre dos models: la ‘Ciutat dels 15 minuts’ per a aquelles zones amb una densitat urbana més gran i la ‘Ciutat dels 30 minuts’ per a aquelles menys denses. El fet d’aplicar-los en localitats periurbanes o rurals no és tan complicat, només depèn de la voluntat política. Conec casos com a Santa Fe a l’Argentina o Pontevedra a Espanya on ja es va impulsar aquest tipus d’urbanisme. En el cas de la banlieue parisenca, una de les dificultats és que Hidalgo només governa per a la París intramurs i l’organisme que coordina les polítiques de tota l’àrea metropolitana parisenca està dominat per la dreta. Però hi ha casos d’altres metròpolis, com Bogotà o Zuric, on el model de l’«urbs del quart d’hora» es va portar a terme en tota la seva àrea metropolitana.

Carlos Moreno: «Els eixos verds s’assemblen més a la ‘Ciutat dels 15 minuts’ que les ‘superilles’»

L’urbanista francocolombià analitza el model de la ‘Ciutat dels 15 minuts’ aplicat a París i en què s’inspiren les ‘superilles’ de Barcelona

El més llegit