La Barcelona antiga en 500 imatges inèdites

Rigor i passió per Barcelona. Per la ciutat actual però sobretot per aquella que ja no és però ha sigut. Aquella en què la colombofilia era més que un passatemps o en què els homes i dones disfrutaven per separat del mar i sempre amb una corda de vida a mà ja que saber nedar no formava part de les seves habilitats. Aquella en què el passeig de Gràcia estava ocupat pels jardins Camps Elisis; Can Tunis, per la platja, i en què les vaques anaven a l’escorxador (actual parc Joan Miró) en ramat pel carrer de la Diputació. Aquella en què el Palau Macaya lluia només en el que encara no era passeig de Sant Joan i la casa Lleó Morera no havia sigut desgraciadament mutilada. Totes estampes recollides, fins a arribar a mig miler, en el segon volum de ‘Barcelona desapareguda de Giacomo Alessandro’ (editat per l’Ajuntament de Barcelona). El que dèiem: rigor. «El rigor de buscar i investigar. De passar-se hores amb una sola fotografia a la recerca d’informació en hemeroteques, arxius i institucions per datar-la i documentar-la. El rigor del contingut d’aquest llibre l’hi devem a la paciència. Hem invertit quatre anys a fer-lo». Paraula de Víctor Oliva, Enric Comas i Jorge Álvarez, els autors d’aquest volum i de l’anterior, publicat el 2017 també amb nombroses imatges de la ciutat. La primera part del títol del llibre no necessita gaire explicació, però la segona mereix un apunt per als menys versats en els menesters de la Barcelona d’abans. Giacomo Alessandro (1976-2016) era un arquitecte italià establert a la ciutat i un apassionat dels seus carrers i història. Un pioner, també. Seva va ser la primera pàgina de Facebook, i la més exitosa, que va començar a publicar imatges antigues de Barcelona. Al voltant de la publicació d’internet –batejada, és clar, ‘Barcelona desapareguda’, d’aquí el títol del llibre actual i del del 2017– es va crear un grup de col·laboradors –experts en vestimenta, trens, fotografia, arquitectura i moltes altres disciplines– que ajudaven l’Alessandro a datar i documentar les imatges. La intenció de l’italià era acabar fent un llibre però va morir abans. Així, Oliva, Comas i Álvarez van decidir homenatjar-lo amb el treball d’impremta que l’Alessandro no havia pogut portar a terme. Arribats a aquest punt de la història són imperatius dos aclariments. Aquí teniu el primer per Oliva i Comas: «El veritable savi dels tres, el que va ajudar i va ser amic de l’Alessandro, i és, a més, un gran col·leccionista de fotografies amb una gran capacitat visual és Álvarez». N’hi ha prou amb un exemple: aquesta setmana ha localitzat en una subhasta a Ohio (els EUA) una maleta amb un centenar de plaques de vidre, que estaven per identificar, amb Barcelona com a protagonista. El segon imperatiu també és vital segons els autors del llibre: «No hem reunit les imatges ja publicades a Facebook per l’Alessandro, com es diu moltes vegades, sinó que hem fet un gran treball d’investigació per localitzar noves fotografies i documentar-les. Totes les que publiquem són inèdites o molt poc vistes». Allà hi ha l’única estampa nocturna que es coneix del famós Cafè Torino o la panoràmica del 1864 que inclou en una sola imatge l’odiada fortificació de la Ciutadella. Per no parlar de la que documenta una pràctica freqüent durant la Guerra Civil però poc coneguda: «Cada dia nens famèlics de la Barceloneta s’acostaven amb barques de rem als vaixells estrangers fondejats al port per demanar restes de menjar o altres coses». Cada foto és una història, i cada foto té la seva història documental. L’home uniformat que apareix pipa en mà en una imatge del 1918 de la terrassa de la Granja Vilanova, al carrer de Muntaner, feia anar de cul els autors: ¿A què es dedicava el personatge? Va caldre recórrer a un expert en transports que va desxifrar que era un vigilant de parada de tramvia, amb un vestit de milratlles que s’havia confeccionat amb l’excedent de tela de l’Exèrcit que va lluitar a la Guerra de Cuba. No va ser fàcil tampoc esbrinar què feien mitja dotzena de vaques lligades al carrer l’agost del 1926. La data era l’única pista. Després de mirar molt la imatge, Comas va advertir el rètol Granja Liceu. Això i un busseig, llarg, per les hemeroteques va permetre situar el seu emplaçament al carrer de Sant Pau i la data, durant unes fortes pluges sobre la ciutat. Les vaques eren al carrer perquè els baixos de l’establiment s’havien inundat. Demanar als autors que n’escullin una entre les 500 estampes publicades és demanar l’impossible. Però s’intueix que les tres fetes el 1920 des de dalt de la Sagrada Família amb vista a Gràcia, al costat Besòs i al costat Llobregat estan entre les preferides. Ocupen les guardes del llibre i una doble pàgina i ofereixen unes vistes irreconeixibles: la plaça de les Glòries és una immensa esplanada i el passatge Conradí lluu sencer i gairebé sol, per posar-ne dos exemples. N’hi ha més, molts més. Tants que prometen un tercer volum. No en va queden molts arxius per expurgar i compten, a més, amb la complicitat de molts particulars i les seves fotos amb un únic objectiu: «Documentar la Barcelona que ja no existeix».

La Barcelona antiga en 500 imatges inèdites

El segon volum de ‘Barcelona desapareguda’ reuneix retrats de la ciutat de finals del XIX i principis del XX poc o gens coneguts

El passeig pels paisatges petris i humans perduts és fruit d’un ingent esforç d’investigació fet per tres amants de la fotografia

El més llegit