La muntanya de Montjuïc és un clar exemple de notícia Guadiana, de relat de ciutat que va i ve en funció dels rumors, les propostes i l’oportunisme, sempre amb l’objectiu, mai del tot assolit, que es converteixi en el gran parc urbà de Barcelona. Es parla del (mal) encaix d’aquest pulmó des de temps immemorials, però més encara des que els Jocs del 92 van omplir el lloc d’equipaments, gairebé mig centenar entre culturals i esportius, que van animar la festa, però no van ser suficient. Com arribar-hi i com sortir-ne han sigut uns dels principals reptes de tots els projectes que han mirat de convertir la muntanya en un lloc a escala humana. Per ara, sense gaire èxit. Fins i tot es va arribar a plantejar un monoraïl que creués Montjuïc i que connectés el Poble-sec amb els barris de la Marina. No va arribar a cristal·litzar, però el simple intent convida a versar sobre aquest peculiar ferrocarril, el que probablement sigui l’exponent més clar del vull i no puc del transport públic de la capital catalana.