Mentre els líders de 200 països es conjuren en la cimera del clima d’Egipte perquè el planeta continuï sent habitable, les ciutats, on realment es cou el futur de la civilització, intenten aplicar fórmules per garantir aquesta supervivència. Ho fan amb aquest difícil equilibri entre urbanisme, mobilitat i vida veïnal i econòmica, assumptes que transiten entre els terrenys polític i tècnic i que xoquen amb hàbits socials molt difícils de trencar. Cada urbs té la seva poció, però Barcelona ha aconseguit exportar i universalitzar un projecte, el de les superilles, que s’ha convertit en un referent en aquest infaust camí cap a la recuperació de l’espai públic per a ús per als vianants després de 70 anys de desenvolupisme vinculat a l’automòbil. Resulta curiós, però, que la capital catalana tingui un producte de màrqueting urbanístic tan potent i tant en boca de tothom i que, alhora, hagi deixat d’aplicar-lo en la seva versió més pura, teòrica i científica per apostar pel projecte d’eixos verds. Que són el mateix però no ho són. Vegem-les.