Quan les carrosses fúnebres només acceptaven dones si anaven dins del taüt

Quan els barcelonins van deixar de ser enterrats a les seves parròquies, tan a prop de casa però cada vegada més masegats, a tal punt que les seves restes acumulades amenaçaven la salut dels vius, va començar una nova manera d’acomiadar el que ja no tornaria: calia portar-lo fins al cementiri, fora de les muralles. A Barcelona, el primer destí d’aquesta nova va ser el Cementiri de Poblenou, obra de l’arquitecte italià Antonio Ginesi el 1819, després de la seva destrucció en una fase inicial i després del fiasco de l’assaig d’un altre cementiri a Gràcia. Transportadors de difunts Per portar el mort va néixer un ofici: el dels transportadors de difunts. A ells els va correspondre d’entrada un camí que no sempre era segur. L’ofici no va durar gaire. Davant l’amenaça que la comitiva patís assalts, el llavors alcalde de Barcelona, Josep Marià de Cabanes, va imposar el 1836 l’ús de carrosses fúnebres tirades per cavalls. No va ser una decisió ben acollida: a la gent li va semblar una falta de respecte que els seus difunts fossin transportats per animals. Hi va haver protestes, aldarulls, i de Cabanes va mirar d’apaivagar els ànims declarant gratuït el primer trasllat a cavall cap a Poblenou. Carrosses de lloguer La Casa de la Caritat era qui proveïa de carrosses les famílies dels morts: les hi llogaven. També els orfes que depenien de la institució participaven en els enterraments portant ‘hachas’, en català ‘atxes’, és a dir, torxes. L’entitat comprava els vehicles a dues sagues que es dedicaven a construir-les. La més coneguda, la de la família Estrada. L’altra era la casa Trias i Ramonet. Hi havia carrosses de luxe i carrosses per als més pobres. Un catàleg del 1876 assenyala un preu de 250 pessetes per a un trasllat que incloïa «espera a l’església», amb un suplement de 50 pessetes per l’impost de l’ajuntament. Sense espera a l’església, la tarifa baixava a 160 pessetes. Aquell mateix any, el trasllat col·lectiu de tres o quatre morts les famílies dels quals no podien permetre’s una carrossa individual costava una pesseta i mitja. Si el grup de morts el componien nens el cost era de 0,75 pessetes: ocupen menys. Deu cavalls per al Papa Tots aquests detalls els ofereix, mentre es mou entre les carrosses, Adrià Terol, historiador i gestor cultural a Cementiris de Barcelona. L’exposició està oberta al públic els caps de setmana i aquest dimarts, dia de Tots Sants, Terol farà una visita guiada a les 12.00. L’historiador remarca que en funció dels recursos de cada un es podia fer l’últim viatge sol o acompanyat, com s’ha dit ja, i amb un nombre variable de cavalls, tot i que limitat. Com a mínim, un rossí. Com a màxim, vuit. Només el Papa de Roma podia portar deu cavalls al seu cotxe de morts. Un altre signe distintiu econòmic: el nombre de lacais i cotxes d’acompanyament. Al segle llarg que va durar la vida professional de les carrosses es va produir una cosa que, precisa Terol, va ser la norma fins a la celebració del Concili Vaticà II: les dones no estaven convidades als enterraments. Se’ls reservava un dol domèstic amb excepcions explicades. Sí que podien anar a les carrosses si les mortes eren elles. I també si el cadàver corresponia al d’un nen. Una excepció: alguna podia acudir a acomiadar el seu marit si ho feia al cotxe de respecte, o cotxe de viuda, tot de negre. Si no hi ha pecat, taüt blanc Llevat d’aquests casos, els enterraments van ser durant molt temps un assumpte per a homes, com tants fins i tot no fa tant en tota la societat. Cert és que havien d’anar a bastants, perquè els nens morien com mosques fa un segle. Per a ells, fins als 12 anys, estaven reservats taüts i carrosses blanques, que també servien per a les religioses o per a dones que no es casessin, cosa que per a aquella societat equivalia que fossin verges. El taüt blanc està vinculat amb aquesta imatge: la que la morta no ha conegut el pecat. Viuda sota sospita En la gran estança en la qual estan conservats els vehicles mortuoris, hi ha imatges que il·lustren el que relata Terol. Com la dona viuda era una persona sota sospita si no es recloïa i mantenia un dol vital intens. Per això el segon matrimoni era una manera d’eludir aquest pseudoempresonament. Entre les imatges de l’exposició destaca la de Roser Segimon, que va quedar viuda jove de Josep Guardiola, indià multimilionari. Pere Milà li va demanar matrimoni i després amb els seus diners, el d’ella, heretat del primer marit, va encarregar la Casa Milà, la Pedrera. Recorda Terol la frase en català que va fer fortuna en l’època: «No se sap si Milà és va casar amb la vídua Guardiola o amb la guardiola de la vídua». Al morir, la dona va optar perquè l’enterressin amb el seu primer marit. El parc mortuori A Montjuïc hi ha 13 carrosses mortuòries, cinc cotxes d’acompanyament i tres de motor: un Hispano Suiza, un Buick i un Studebaker. De fet, a partir del 1910 els de motor conviuen amb els tirats per cavalls, tot i que són minoria. A partir del 1956, la tracció animal s’acaba. L’exposició va estar anteriorment a Sancho de Ávila, i d’aquest tanatori va passar a Montjuïc el 2012. Els cotxes de cavalls més barats eren els ‘usuals’, o aranyes. Entre els més cotitzats que es conserven, i que incloguen el Coupé, el Faetó i el Landau, destaca la carrossa Imperial, que el 1920 va servir per traslladar el cos de Benito Pérez Galdós i el 1986, després de ser enviada amb tren a Madrid, va cobrir un dels trams del recorregut que va fer el dia del seu enterrament el que fos un dels alcaldes més recordats de Madrid, Enrique Tierno Galván.

Quan les carrosses fúnebres només acceptaven dones si anaven dins del taüt

El Cementiri de Montjuïc acull una exposició de transports funeraris tirats per cavalls que van funcionar a la ciutat del 1836 al 1955

La presència femenina només era tolerada si el mort era un nen o si la interessada anava dins del taüt, blanc, igual com el cotxe, en el cas que fos religiosa o verge

El més llegit