¿És un ocell? ¿És la teva factura de la llum? No, és un autogir

Aquí un es motiva més que Ortega Cano parlant de la seva virilitat. Aeròdrom d’Igualada-Òdena. Cal mirar al cel amb ulls de pel·lícula. ¿És un ocell? –la pregunta et surt sense voler–. ¿És un avió? ¿És la teva factura de la llum? Fins i tot Superman es fregaria els ulls. No, això que ve volant és un autogir. «El retorn de l’autogir», vaticina cada any alguna expo internacional. Ja amb prou feines s’assembla a l’invent gairebé centenari de Juan de la Cierva, aquest que surt als llibres de text, barreja d’helicòpter i avió, últimament més discutit pels seus caires polítics. A hores d’ara ja ha aparegut a ‘Mad Max’ i entre els artefactes amb coets de 007. Fins i tot el primer cotxe volador es basa en un autogir. A Catalunya, n’hi ha dues escoles i fins i tot una fàbrica. «És el gran desconegut en l’aviació ultralleugera», lamenta a peu d’ales Patxi Rodríguez amb una jupa a l'estil ‘top Gun’. És el teu instructor d’avui. Et fa una classe exprés abans del «vol de divulgació», així l’anomenen a Vuélalo. T’ensenya el motor, et parla de rotors, tu li somrius com si l’entenguessis. «¿Li has dit el que passa si crida?», li pregunta a un altre instructor mirant de reüll la teva cara de mem. «Si crides –riu el Patxi–, després quan baixis has de fer mil flexions». Quan baixis, et prepararàs per fer-ne 3.000. Te les perdonen. Aeròdrom d’Igualada-Òdena, hangar 03. Hi ha una desena d’autogirs i una taula amb esmorzar i tertúlia. «Aquí es ve més a menjar que a volar», riuen els pilots. És la seu de Vuélalo, escola i aeroclub d’autogirs per on passen volant 150 socis, calculen. Fa sis anys, expliquen, que se citen en aquest hangar. ¿El seu objectiu? «Nosaltres el que volem és que hi hagi pilots d’autogir. Fer-ne divulgació– resumeix Juan Carlos Louis, president de l’aeroclub i instructor. Ens sembla una màquina meravellosa». Acostumen a organitzar una quedada nacional: el GiroSpain. En l’última –precovid– es van reunir al voltant de 20 màquines, recorden. «¿Què és això que vola?». És el que va pensar el Patxi al veure ‘Mad Max’. Així va descobrir ell l’autogir. «I em vaig enamorar –recorda–. Vaig començar a investigar i em vaig fabricar un monoplaça amb un motor de moto, d’una BMW. Amb aquest hi Vaig volar sis anys». «Jo volia un repte, un desafiament», explica al costat el Tony abans de posar-se a volar. Ell era pilot de British Airways, ara jubilat. «Has d’aprendre de nou», esbufega. «És més instintiu», afegeix el Patxi. «Estàs utilitzant parts del cervell que no utilitzaves abans», diu el Tony. «Arriba un moment en què no penses el que has de fer –apunta l’instructor–. Penses el que vols fer i ell ho fa». «És com una moto –et tranquil·litza el Patxi mentre t’ajusta el cinturó i el casc–. És més segur –riu–, perquè a dalt tens menys perills». Tu assenteixes, tot i que ara mateix tens l’estómac com una muntanya russa. ¿No està molt obert, això? T’enlaires, crides amb totes les teves forces, t’adones que el micro està obert, glups, ¿s’acaba de parar en sec en l’aire? Passes la resta del vol amb el mateix somriure de velocitat que si estiguessis copilotant un de ‘Los autos locos’. Espanya, calcula el Juan Carlos, no arriba a la desena d’escoles. «A França en tens... multiplicat per quatre», compara. «El que promocionem dins d’aquesta escola, sobretot –afegeix al costat la Martha-, és el vol de dones. Ara mateix a Espanya hi ha volant dues noies en autogir», lamenta. Ella s’examina el mes que ve. Una de les primeres fàbriques d’Espanya A l’aeròdrom d’Avinyonet hi ha Airbet. «No sé si vam ser la primera o la segona fàbrica d’Espanya», explica Xavier Llobet, un dels propietaris. Aquí fabriquen autogirs des del 1998. «Tenim fàbrica, escola, taller de manteniment i aeròdrom». Riu. «Tenim de tot». Xavier vola autogirs des dels 16 anys. En té 56. És pilot, instructor, constructor aeronàutic. És qui ha dissenyat els quatre models dels autogirs Girabet. En fabriquen uns 25 l’any. «Ara els exportem bàsicament –s’encongeix d’espatlles–. A Espanya en aquest moment no es venen ni autogirs ni avions –diu–. El sector de l’aviació està tocat des del 2010». Els seus monoplaça costen 20.000 euros; els biplaça, 50.000. Si Juan de la Cierva veiés els autogirs que volen ara, diria: «¿Però això què és?». Els d’ara «no descendeixen de De la Cierva –justifica el Xavier–, sinó d’Igor Bensen». Posa en antecedents històrics: «El primer autogir era molt bo, perquè els avions que hi havia eren molt dolents en aquella època». Es remunta al 1923, l’any del primer vol de l’autogir de De la Cierva. «Però els avions van anar avançant, va aparèixer l’helicòpter i va desaparèixer l’autogir». Fins que va entrar en escena Igor Bensen. Anys 50. «I va tornar a aparèixer l’autogir en l’àmbit de l’oci». El perquè per a no entesos del motor: «Aquest senyor va desenvolupar un rotor que era de fàcil manteniment –resumeix el Xavier–. Els ultralleugers que hi havia en aquell moment eren molt bàsics –justifica la revolució–. L’autogir corria més i podia volar amb vent, i va començar a desenvolupar-se. Però ha passat el mateix que en els inicis –afegeix el pilot–: els avions han anat evolucionant, ara corren més i gasten menys. I pots trobar avions per 70.000 euros». Lliçó: «L’autogir –acaba el Xavier– s’ha quedat per als romàntics». Paradoxa a peu d’invent: Juan de la Cierva va morir en un accident d’avió. En un vol comercial.

¿És un ocell? ¿És la teva factura de la llum? No, és un autogir

L’artefacte volador de Juan de la Cierva encara continua solcant el cel. Hi ha dues escoles i una fàbrica d’autogirs a Catalunya: a Igualada i Avinyonet

El més llegit