El penúltim soldat del Castell de Montjuïc

Carles Baró, economista jubilat de 85 anys, ha vist una cosa que potser no gaires barcelonins han contemplat: un canó del Castell de Montjuïc disparant a un objectiu al mar. Imaginar-ho resulta espectacular, però d’acord amb el que relata assistir a l’assaig no va ser per a tant. El jove Baró va decidir amb 19 anys apuntar-se de voluntari per fer el servei militar al castell, en el Regiment d’Artilleria de Costa número 7, entre 1957 i 1959. Va ser un dels últims a complir la seva obligació allà. Entre les anècdotes que recorda hi ha la del tir al blanc al Mediterrani: li va tocar transportar un projectil de 25 quilos cap a l’arma: «Eren canons Vickers que venien d’un barco». Llavors es feien proves de tret periòdicament des del castell: una vegada a l’any. Es paralitzava el pas de barcos i es col·locava una boia com a objectiu al mar. Esquerdes al castell En la prova en què va participar es van efectuar dos disparaments. No era un procés punter tecnològicament. L’ancoratge del canó no era l’idoni i el castell s’esquerdava a cada tret. A més, els canons («tot i que només en vaig veure funcionar un, no sé si els altres també podien disparar», precisa) tenien un abast màxim de 12 quilòmetres, recorda, quan en aquell temps hi havia barcos que ja arribaven més de tres vegades més lluny. El cas és que el canó va disparar el projectil i el llavors soldat recorda veure’l evolucionar a una velocitat bastant allunyada de la de la llum: «No va encertar l’objectiu. El primer tir va quedar curt». El segon intent també va fracassar. Presó militar Va ser una de les escenes de la mili de Baró, que, al ser voluntari, va durar 24 mesos: l’ordinària durava 18 mesos. No és l’últim soldat del Castell de Montjuïc, perquè després d’ell encara d’altres van fer el servei militar allà, però no en van ser gaires. Deu ser el penúltim. El 1960 el Govern va cedir la instal·lació a l’ajuntament i va tancar la presó militar que allotjava. «Vaig ser voluntari perquè vivia a prop, a la plaça Espanya», explica en una taula del bar que dona al pati del castell. Això li va permetre evitar destinacions allunyades i aconseguir amb relativa rapidesa un permís de pernoctació. No va trigar gaire a arribar a un horari assumible: a les vuit del matí havia de ser al castell. Pujava a la seva moto. Quedava lliure després de menjar i a la tarda ajudava el seu pare, un atleta i entrenador amb el seu mateix nom que feia sabatilles esportives a mida, després de comprovar com a usuari que era difícil aconseguir les adequades per córrer. Dia de visita Abans va passar un mes d’instrucció durant el qual va pernoctar al castell, al primer pis inferior, juntament amb un total de 70 voluntaris. «Tot just entràvem al castell», explica. Feien vida a l'exterior, amb l’excepció dels dies en què li va tocar vigilar el pati durant les visites als presos. Es permetien quatre dies a l’any: Divendres Sant, el dia de Corpus, la Mercè i Nadal, i la convivència dels empresonats amb els seus familiars es prolongaven 12 hores. Els soldats havien de controlar la situació sense armes. Els donaven un xiulet perquè alertessin si passava alguna cosa, però l’únic rellevant que recorda és que un dia després de la visita no apareixia un pres. «El vam trobar dormint en una sala». Els presos no tenien més de 35 anys i entre les visites hi havia familiars i nens. Però també pujava alguna prostituta i es toleraven coits tapant amb una manta alguna de les cel·les amb barrots que permetien que els presos es veiessin. Aquest sistema oficiós servia també per a matrimonis, el que seria un vis a vis però amb una privacitat discutible i més discret que quan arribava una prostituta: «Vaig arribar a veure una subhasta, a veure qui pagava més per estar amb ella». Baró recorda els calabossos a les habitacions que envolten el pati, el mateix en el qual, en el punt central, es trobava l’estàtua eqüestre de Franco, després traslladada a un magatzem i posteriorment decapitada, sense que aquest cap hagi aparegut encara. Hi havia, diu, un centenar de presos, de no més de 35 anys. «Un era un brigada que van agafar venent un canó com a ferralla». «No, no recordo que hi hagués dutxes», afirma. Ni per als presos ni per als soldats. Els comptes del castell Des del terrat del castell la vista del mar és esplèndida. Allà Baró observa els canons que hi ha a sota i explica com s’havia de calcular la paràbola del projectil per intentar encertar un enemic que de fet mai va amenaçar la ciutat. Com constaten l’economista jubilat i la història, l’objectiu del castell no era tant vigilar qui arribés per mar sinó controlar els que eren a l’altre costat, a la ciutat, i bombardejar-los esporàdicament. Fins a tres vegades va servir Montjuïc de base per bombardejar els barcelonins: el 1842, el 1843 i el 1856. Com a estudiant d’econòmiques, Baró va ser encarregat de portar els comptes. Controlar pagaments. I quan es va acostar el final de la seva mili, va haver de formar el seu substitut. Diu que durant un temps es va seguir reunint amb alguns companys, però fa molt que no en veu cap. La major part de la seva vida allà la va fer en el que ara són els Jardins de Joan Brossa. No es parlava del passat del castell ni de bon tros del seu pres més il·lustre, allà afusellat, Lluís Companys. A les cel·les que són a la part inferior, que Baró no recorda haver vist en el seu pas pel castell, es van allotjar a desgrat seu presos comuns, o millor polítics. És a dir, no eren soldats: eren anarquistes, sindicalistes, revolucionaris. Allà van ser tancats o torturats o executats, o tot l'esmentat. Alguns van deixar pintades que avui criden l’atenció dels visitants. Una guia explica en anglès les pintades que s’hi poden veure a un grup de turistes mentre Baró passeja per l’espai guiat pel seu director intentant reconèixer espais en els quals va viure el seu servei militar. No és una cosa que li costi, la seva filla, que l’acompanya, explica que els metges estudien el seu cas per com de bé conserva la memòria. No és una cosa que puguin dir al castell: els militars se’n van anar sense deixar gaire dades i no resulta possible saber quan es va disparar per última vegada el canó. És a dir, quan, presumiblement, va tornar a fallar el seu objectiu per última vegada.

El penúltim soldat del Castell de Montjuïc

Carles Baró va fer la mili a la instal·lació militar del 1957 al 1959, poc abans que fos cedida per Franco a l’Ajuntament de Barcelona

Recorda les proves de tir amb un dels canons, que no aconseguien tocar l’objectiu: una boia al mar

El més llegit