Cues i baralles pels ascensors del metro, ¿una mort d’èxit?

«¿Un foradet per al nen, me’n deixeu?», diu una usuària del metro, mentre intenta maniobrar amb el carro dins d’un atapeït ascensor que la portarà al vestíbul de la parada Badalona Pompeu Fabra (L-2). «Cada dia és el mateix», assegura una altra dona, la Míriam, de 37 anys, que agafa el metro cada matí acompanyada d’un carro. I és que els ascensors del metro de Barcelona tenen un èxit evident que va més enllà de la funció original d’eina per eliminar barreres arquitectòniques. Els utilitzen cada dia centenars de viatgers que no tenen cap limitació de mobilitat però els prefereixen a les escales mecàniques per comoditat o rapidesa. És especialment visible a les estacions més profundes, com les de l’L-9 i l’L-10, o a les parades amb molt flux de passatgers en hora punta. «No és només una persona, ni dues, ni tres, són totes. Aquesta parada té l’ascensor apuntant cap a un carrer i les escales cap a l’altre, i per no envoltar els arbustos, sempre agafen l’ascensor», exemplifica la Míriam des de Badalona. Es queixa d’una inèrcia que és ja sistemàtica malgrat la prioritat d’ús per a persones amb mobilitat reduïda. Una preferència que fins i tot s'explicita en rètols perquè no hi hagi excuses. «Tots els ascensors del metro compten amb cartells en què s’estableix l’ús prioritari per a persones amb mobilitat reduïda i grans», argumenten portaveus de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). A més, recorda que la xarxa de metro de la capital catalana és una de les més accessibles del món, amb el 92% d’estacions adaptades. Tanmateix, la conscienciació social no va tan de la mà i sovint els usuaris que realment necessiten l’ascensor se senten relegats. La Jana, de 29 anys, que té la mare en cadira de rodes i requereix assistència, afirma que se sent discriminada per l’incompliment de la prioritat d’ús: «Em provoca moltíssima impotència haver d’esperar-me a l’andana perquè d’altres que sí que podrien utilitzar les escales agafen l’ascensor». Les respostes que rep encara l’enerven més: «Em responen que tenen pressa... ¡Com si jo no la tingués, o com si no importés si nosaltres la tenim o no!», assegura indignada i esbufegant. Per això defensa una mirada transseccional en l’accessibilitat perquè sigui tan universal com es pugui: «¿Què passa quan vas amb un caminador, amb un carretó d’anar a comprar, amb un cotxet? Hi ha molta varietat de perfils de persones que utilitzen el transport públic i totes tenen diferents necessitats». Les cues innecessàries per a l’ascensor, recorda, «no és només discriminatori cap a la meva mare, sinó també cap a mi que n’assumeixo les tasques de cura». Distàncies sanitàries Distàncies sanitàriesLa gran demanda dels ascensors empeny a aprofitar cada viatge amb tants passatgers com hi càpiguen. Malgrat això, compartir el trajecte durant els mesos més durs de la pandèmia no era gaire recomanable. Ho recorda la María José, de 41 anys, que viatja acompanyada de dues criatures, una en cotxet. «Durant la covid, cada vegada que hi pujava, algú s’hi ficava també», explica, malgrat que es recomanés no barrejar integrants de diferents bombolles de convivència. Rememora que la condició no se solia respectar, ni tampoc qui la recordés en públic: «Sempre demanava el meu espai i els assenyalava les escales... Amb sort m’ignoraven, en el pitjor dels casos es ficaven amb mi». Afirma que un matrimoni la va insultar per dir-los que utilitzessin les escales: «És ridícul que t’amenacin per voler agafar un ascensor, no m’entra al cap, el marit va estar tot el descens cridant-me mentre la dona el calmava». «Des d’aleshores, doble mascareta i hi entro cap endins ben callada», assegura. Més enllà de l’ascensor Més enllà de l’ascensorPer a les persones amb problemes d’accessibilitat, els reptes quotidians van més enllà dels ascensors. I sovint s’entrellacen amb altres maneres de discriminació. Per al Javi, de 36 anys, usuari de cadira de rodes i ‘queer’ segons ell mateix es defineix, sol agafar de nit tant el metro com els trens de Rodalies i en moltes ocasions es troba amb grups de joves a les zones habilitades per a cadires de rodes utilitzant-les per beure, xerrar i reproduir música. Quan els demana accés normalment el deixen passar «i es disculpen molt, segurament per pena.» Però no sempre ha rebut bones paraules: «He topat amb grups que s’han rigut o s’han posat violents», assegura. «A mi se’m nota que soc gai i de vegades em miren malament. Deu fer tres anys em van dir ‘deixa’l posar-se al ‘maricon’ no sigui cas que caigui del seient’. I no se m’oblida la humiliació», lamenta. Afegeix que, si és un grup molt gran, no diu res i es canvia de vagó en la següent parada. El Carlos, de 28 anys, recorda uns mesos en què va estar amb la cama trencada i havia de portar crosses al metro: «Va ser esgotador». L’«erosionava», diu, haver de demanar cada dia que li deixessin el seient. El mateix li passa al Darío, usuari de cadira de rodes que agafa l’autobús B-24 a Urquinaona per anar fins a Can Ruti (Badalona). «He arribat al punt que si es posen just davant de la zona on va la cadira de rodes, jo ja atropello. Que em mirin malament, però no estaré cada dia demanant ‘sisplau’ i ‘perdona’ quan està perfectament indicat». Li resulta sorprenent tanta «falta d’empatia»: «És més fàcil utilitzar el contacte visual per lligar a una discoteca que perquè et cedeixin el seient al metro», diu fent broma. Les entitats demanen campanyes de conscienciació permanents

Cues i baralles pels ascensors del metro, ¿una mort d’èxit?

La demanda espontània deixa sovint a l’andana persones amb mobilitat reduïda, malgrat que hi tenen prioritat

El més llegit