Ha recalat en el Cercle de Belles Arts de Madrid l’últim gir de Tintín a l’espremedora de llimones, perquè sembla que encara queda suc, una exposició que va néixer el 2016 al Gran Palais de París, titulada llavors simplement com ‘Hergé’, i que ha viatjat des d’aleshores pel món gairebé tant com el personatge que el va fer cèlebre, de Xangai a Quebec, però que no té previst, vaja, visitar la que va ser la més tintinòloga de totes les ciutats espanyoles, Barcelona, com si aquesta fos avui la desaconsellable Borduria. No és un consol, però queda l’opció de tornar a fullejar aquella edició pirata i apòcrifa que el 1984 es va publicar en aquesta ciutat i que es va vendre sense obstacles de ‘copyright’ a les botigues especialitzades, ‘Tíntín a Barcelona’. A Hergé se li va atribuir en vida una julesvernesca capacitat d’anticipar el futur, i aquest exemplar, tot i que de pèssima factura i pitjor argument, va satisfer aquesta funció.