Quan Tintín va arribar en creuer a Barcelona

Ha recalat en el Cercle de Belles Arts de Madrid l’últim gir de Tintín a l’espremedora de llimones, perquè sembla que encara queda suc, una exposició que va néixer el 2016 al Gran Palais de París, titulada llavors simplement com ‘Hergé’, i que ha viatjat des d’aleshores pel món gairebé tant com el personatge que el va fer cèlebre, de Xangai a Quebec, però que no té previst, vaja, visitar la que va ser la més tintinòloga de totes les ciutats espanyoles, Barcelona, com si aquesta fos avui la desaconsellable Borduria. No és un consol, però queda l’opció de tornar a fullejar aquella edició pirata i apòcrifa que el 1984 es va publicar en aquesta ciutat i que es va vendre sense obstacles de ‘copyright’ a les botigues especialitzades, ‘Tíntín a Barcelona’. A Hergé se li va atribuir en vida una julesvernesca capacitat d’anticipar el futur, i aquest exemplar, tot i que de pèssima factura i pitjor argument, va satisfer aquesta funció. Aquell any va ser inoblidablement tintinesc. A la Fundació Miró es va organitzar un enorme homenatge a Georges Remi, el pare de la criatura, que a l’invertir la primera síl·laba del seu nom i cognom li va quedar el formidable àlies d’Hergé. Allà, en la Miró, vibrant centre cultural llavors, van penjar la seva relectura del personatge del tupè els dibuixants i il·lustradors més en forma dels 80: Periquito Pastor, Max, Miquel Beltrán, Ceesepe, Ops, Amèrica Sánchez, Mariscal, Peret i, aquella vegada per separat, Miguel Gallardio i Juan Mediavilla. I així fins a 68 artistes. Va ser tan celebrada aquella exposició que no va estranyar que de sobte comencessin a aparèixer als aparadors d’alguns temples del còmic de la ciutat relectures pirates de Tintín. En una, que centrava la trama a Suïssa, com una Cristina F. qualsevol, se submergia en una espiral de consum de drogues. En una altra viatjava com a guerriller al Salvador, llavors en plena Guerra Civil. Va conèixer Tailàndia i París en altres aventures. Es van esgotar també ben aviat les versions que exploraven el que Hergé sempre va evitar, la vida sentimental dels seus personatges i, més enllà encara, la seva sexualitat, brut porno de línia clara. En meitat d’aquella orgia editorial, ‘Tintín a Barcelona’ va semblar, excepte pel nom, una publicació intranscendent, mal dibuixada, més mal narrada i sense cap ‘cliff hanger’ d’aquells de l’última vinyeta de cada pàgina que tan bé sabia manejar Hergé perquè el lector passés a la següent. Va ser un error menysprear-lo llavors. Va ser, en realitat, clarivident. Julesvernià. ¡Va arribar Tintín el 1984 a Barcelona en un creuer! Avui dia no sorprèn, d’acord, però llavors era una cosa insòlita. L’antecedent més immediat d’aquesta manera de visitar la ciutat va ser, amb una mirada molt laxa del concepte turisme, l’atracada de la Sisena Flota a partir de 1951 al port, amb una marineria que, segons diuen, redistribuïa la riquesa amb més equitat que el creuerista prototípic d’avui. Vaja, que gastaven més en putes i tavernes que en bolsos de luxe al passeig de Gràcia. El 1985, i no per influència d’aquell àlbum apòcrif, per descomptat, va passar una cosa que tampoc hauria de caure en l’oblit. ‘The Pacific Princess’, el barco en el qual succeïen la major part de les trames de ‘Vacaciones en el mar’, va fer escala en dos capítols de la novena temporada d’aquella endolçada sèrie, però aquesta és una altra història que no fa més que desviar el focus del que interessa aquí i ara, Tintín. Amb Massagran com a amfitrió, Tintín i Milú s’endinsen en el Raval i el Gòtic. Allà va anticipar l’autor que la brutícia seria la Guadiana de les polèmiques de la ciutat. ‘Barcelona cara neta’, es llegeix en una paret que fa fàstic. #Maragalldimissio, per no dir coses més sexistes. Sense gaires explicacions, potser en un homenatge implícit a Ocaña, que havia mort només un any abans d’aquell 1984. No era aquella, en qualsevol cas, una predicció, sinó més aviat una constatació de l’habitual, ja que hi ha constància escrita, com a mínim des de 1931 i per la ploma de Jean Genet, de la gran afició que en aquesta ciutat hi ha hagut per confondre la parròquia en això del gènere. Sembla que l’escriptor francès va quedar molt impressionat sembla quan va veure desfilar a les anomenades carolines en processó per les Rambles per plorar que un urinari públic que tantes alegries els havia donat hagués sigut volat pels anarquistes. Ja que hi som, era just allà on acaben de començar les obres de reforma d’aquest passeig i que alguns ploren amb l’insostenible argument que el passat era millor. Però de tot el que passa en aquest àlbum, potser el que menys profètic va semblar en aquell ara llunyà 1984 va ser que Tintín, resolt el cas, proclama que per fi pot fer el que li ve més de gust: ser un turista a Barcelona. Quan el veritable Tintín va emprendre el seu viatge a la Lluna el 1950 (19 anys abans que Neil Armstrong fes el seu petit primer pas sobre el satèl·lit de la Terra) va semblar molt més creïble que aquella predicció que Barcelona acabaria sent la repera turística. Amb ànim de molestar, toca recordar (cada cert temps, és necessari) que Pasqual Maragall les va passar magres per aprovar el 1989 un pla que facilitaria la construcció d’11 hotels a la ciutat per la proximitat dels Jocs Olímpics. Convergència i Unió va votar-hi en contra i va haver d’anar al rescat de l’alcalde fins i tot el PP. Va votar-hi en contra el mateix partit que anys després va proclamar la ‘llei de la selva’ en les llicències d’apartaments turístics. Per si s’ho pregunten, el 1984 Tintín es va allotjar en una pensió, Ca l’Aranya, on ni Jean Genet hauria ficat els peus.

Quan Tintín va arribar en creuer a Barcelona

Traspua a Madrid l’última gran exposició sobre Hergé i no a la ciutat que el va idolatrar, però queda com a consol que aquí, el 1984, va ser creuerista, transvestit i turista

El més llegit