Inquilins sense cèdula a Barcelona: «S’aprofiten de la situació»

Jaume es va mudar després de la pandèmia a un petit «‘loft’ de disseny» al barri de Sant Antoni, on l’anunci ja deixava ben clar que «no tenia cèdula d’habitabilitat». Per a ell no va ser un contratemps perquè se sabia «la lletra petita» de memòria, ja que un amic havia viscut en un espai sense regularitzar just abans de la pandèmia. «Té alguns inconvenients, però per llogar no hi ha problema sempre que estigui en condicions decents i costi menys que un pis normal», avalua. És un dels centenars (o milers, segons fonts del sector) d’inquilins ‘de segona’ que han anat proliferant a Barcelona, en la mesura que els preus d’accés a la vivenda s’han disparat i els espais no reconeguts com a vivenda són una mica més assequibles. Aquest amic a qui al·ludeix va viure més d’un any en una antiga porteria reconvertida en vivenda de menys de 30 metres quadrats. «Allà la cèdula era impossible perquè només tenia una finestra que donava a l’escala, però en aquell moment pagava 500 euros i era impossible trobar res a l’Eixample esquerra, tan ben situat, per aquest preu». Les condicions eren dolentes però el jove estava fart de compartir pis i necessitava una mica d’intimitat. Va acabar marxant «quan va passar un estiu rostint-se de calor i sense poder obrir la porta perquè els veïns es queixaven». «Alguns s’aprofiten de la situació», assenyala. Els problemes a què s’enfronta un inquilí –poques vegades hi resideix el propietari– d’un pis sense cèdula són diferents si aquesta no s’ha pogut obtenir per les condicions arquitectòniques que requereix (mida, ventilació, il·luminació, accessos...), que si l’obstacle és la qualificació urbanística o la densitat de la zona. En el primer cas és possible que l’espai sigui digne però massa petit, però també pot ser que es tracti d’autèntiques infrahabitatges, sense ventilació, foscos o amb prou feines de 20 metres quadrats. En el segon, pot tractar-se d’un espai molt gran i ben reformat, on els problemes es limiten al tipus de contracte, la burocràcia i els subministraments. Amb IVA i sense El Jaume, de 33 anys, explica que va llogar «com a local» (paga mitjançant factures amb IVA) la seva actual casa, de manera que part dels 650 euros que abona són impostos que no recauen en el llogater. «El que més em fastigueja és no poder tenir gas per cuinar, perquè no es pot contractar sense cèdula». En el cas de l’aigua, per evitar les taxes que s’apliquen a locals comercials des del 2021, cal acreditar via Hisenda que no hi ha activitat econòmica, com si l’espai estigués tancat o fos un magatzem. El seu ‘loft’ és còmode, en dos nivells, ja que el sostre original és de gairebé cinc metres i va permetre al propietari crear el dormitori en un espai elevat. Un model habitual en locals comercials de finques règies. I tot i que porta almenys dues dècades reformat com a vivenda, no hi ha hagut manera de regularitzar-ne l’ús, que catastralmente consta com a «local» malgrat que abans algú «hi va tenir un taulell però vivia a la part posterior», segons li han explicat. Per a Marta L., que tampoc vol aparèixer fotografiada per si la propietat la identifica, la situació és diferent. Viu en un àtic de la Vila de Gràcia des de fa uns 10 anys, on no tenir cèdula ha suposat incomoditats administratives. L’espai d’uns 40 metres quadrats més terrassa va ser abans una oficina, tot i que està registrat el seu ús residencial. És a dir, que podria obtenir la cèdula, tot i que això implicaria obres de millora com instal·lar una campana de fums a la cuina amb la seva corresponent ventilació, entre d’altres. A ella la van obligar a realitzar un contracte privat (no es va dipositar còpia ni fiança a l’Incasol, dependent de la Generalitat, com és obligatori en un lloguer de vivenda) com si es tractés d’un pis normal malgrat la carència de cèdula. També se li va dir que no podria empadronar-se, una cosa que actualment és possible en aquestes circumstàncies, però que en cas de fer-se implicaria que Hisenda pogués descobrir que aquest lloguer no està declarat. Desinformació «Quan era més jove jo no em vaig poder desgravar el que pagava per aquest motiu», lamenta. Però va acceptar tot allò perquè en aquella zona era impossible trobar res d’aquest preu. En l’actualitat abona 650 euros, però ja li han anunciat una pujada de gairebé el 50% «per equiparar-lo a la zona», diu sorpresa i sense saber exactament quins són els seus drets, perquè no és de Barcelona. Aquest diari truca diverses agències per anuncis de ‘pisos’ sense cèdula o on les imatges ja donen pistes que no la tenen. «No hi ha problema, ara et pots empadronar fins i tot en un garatge», informa un. Un altre operador afirma, per generar confiança, que tenen clients que han convertit plantes senceres d’oficines en miniapartaments, que no poden tenir cèdula però han quedat preciosos», en ple Eixample. Un altre, en el cas d’un cutrepis de només 16 metres al Raval, ja adverteix que és només per temporada, a 525 euros. Els preus superen fins i tot els 800 euros segons la zona. En el cas de venda, el perfil idoni són els «inversors», ja que solen pagar al comptat i aquest tipus d’immobles tenen una hipoteca màxima del 60% del seu valor. «Alta rendibilitat», es promet.

Inquilins sense cèdula a Barcelona: «S’aprofiten de la situació»

Alguns afectats expliquen a aquest diari els inconvenients que pot generar residir en un espai no legalitzat com a vivenda. De vegades l’impediment és la mida, mentre que altres vegades les condicions són bones però el percentatge de densitat de la zona impedeix regularitzar-los

El més llegit