«Fa 19 mesos que vivim al portal de l’antic edifici de Telefónica a Barcelona»

Una col·lecció de garrafes d’aigua i, regnant a sobre, una altra de lleixiu, són tota una declaració d’intencions. Presideixen l’accés a la precària empara que des de fa 19 mesos s’ha convertit en la llar de l’Antonio i la Cheli. Perquè si llar és el lloc on un viu (o malviu) i dorm, el polèmic edifici Estel ja és sens dubte el seu domicili. Tot i que es tracti d’un portal matusserament tapat de pladur i amb tanques laterals, obert en el frontal i que els manté exposats a les inclemències i els perills de viure al carrer. O més concretament, en l’esquelet de la que va ser la seu de Telefónica fins al 2011, quan el bloc buit va començar a encadenar revendes i projectes fallits. La parella ha defensat «a capa i espasa» aquesta casa accidental, que ha acabat sent permanent. Almenys fins que s’acabi l’enèsim intent de rehabilitació, que aquesta vegada sembla definitiu, per convertir el monstre de formigó de 14 plantes en moderníssimes i sostenibles oficines amb comerç i restauració als baixos, de la mà dels fons Bain Capital y Freo, amb un final d’obra previst per al 2024, que a priori sembla poc probable. Es podria pensar que la tornada del picot fa uns mesos hagi agreujat, a base de decibels, el drama de la parella. Però no. Per a l’Antonio, la matraca –sembla que per rebaixar el terra de cada planta– és només un soroll més entre la banda sonora del carrer, quan un viu sense portes ni finestres per tancar. «Els sensesostre no som tots iguals, tot i que molta gent ho pensi», assenyala la Cheli. Apunta que hi ha mil casuístiques que poden conduir a acabar vivint al ras, des d’alguna addicció, trastorn mental, rebel·lia, pobresa... De vegades el destí sense més ni més s’alinea en contra teu: en poc temps l’Antonio (de professió quiropràctic) va perdre la feina de conserge al ser substituït per un porter automàtic; el pròxim pis de renda antiga on ell portava 28 anys (14 com a parella) es va convertir en una trinxera contra el ‘mobbing’ que en pocs anys va acabar amb la seva derrota judicial, i finalment ella també es va quedar sense feina, sempre segons la seva versió. Així que al principi del confinament es van trobar desnonats i al carrer, amb una mà davant i l’altra darrere. «Van buidar el pis i van llençar les nostres coses», es lamenta ella. El més surrealista és que el pis que van deixar de seguida va ser ocupat per a presumptes usos il·legals, afirmen. «El vell edifici de Teléfonica de Barcelona té més història que les piràmides d’Egipte» La Cheli, habitant «Hem picat a totes les portes, sempre et demanen més papers, t’ofereixen llistes d’espera de dos anys i mig per al sorteig d’un pis social... però no ens han donat res», manté l’home, de 62 anys. «No som alcohòlics ni som aquí per gust, però no tornarem a trepitjar un alberg. S’havia de dormir amb la maleta lligada a la mà per protegir les teves coses», apunta ella. Mediten buscar un municipi més econòmic. «Però ¿on? ¿què puc pagar només amb la meva paga?». Percep només l’ajuda per a majors de 52 anys. Poc més de 400 euros. Veïns abans que residents Quan van arribar a la torre de ciment no hi havia vida. Tornava a estar en venda, fins que fa uns mesos van tornar els obrers. Ells coneixien fil per randa la trajectòria de l’immoble fantasma, com l’anomenen molts, perquè abans que habitants van ser veïns del barri, la Nova Esquerra de l’Eixample. «Això té més història que les piràmides d’Egipte», intervé ella –que no va arribar a acabar Medicina i Dret, però va treballar en despatxos d’advocats i de cara al públic–, rememorant els intents fallits de fer un hotel de luxe, apartaments d’alt ‘standing’ i d’altres. I pel camí, els saquejos del coure (amb un últim intent de robatori del que queda al soterrani que va ser avortat), les ocupacions dels primers anys, un incendi... Com habitants de l’enorme monstre gris, tapat per lones des de fa unes setmanes, han viscut les seves pròpies guerres. «Les hem vist de tots els colors», resumeixen. Primer perquè l’empresa de seguretat privada que custodia l’immoble no els treiés d’allà, ja que els vigilants accedeixen a l’espai interior que es conserva per una única porta que conforma precisament el portal que els allotja. Després per blindar aquests pocs metres: «No és fàcil trobar un espai que no tingui un propietari que et vulgui fer fora», explica la Cheli, ja que rere l’immoble sempre hi ha hagut uns llimbs de fons d’inversió. Però també per defensar-se dels robatoris, ja que unes quantes vegades els ho han tret tot. «Una vegada fins i tot ens ho van cremar». Va coincidir amb un ingrés hospitalari d’ella per problemes d’esquena. En una altra ocasió, ella es va haver de quedar sola uns dies. La van intentar robar «uns menors marroquins», a qui va haver de fer front, afirma. «Si ser al carrer és dur, estar-ho sent dona és molt pitjor», afegeix. Ho va saber quan va haver d’afrontar un intent d’agressió sexual. Gràcies a tenir coneixements d’arts marcials i amb l’ajuda d’una cadena va aconseguir colpejar-lo i foragitar-lo. Però va passar molta por, així que s’ha acostumat a dormir només un parell d’hores al dia perquè ell té un son profund. «És una dona forta, valenta», afegeix l’Antonio, emocionat. Encaixats entre obres Des de les obres, i veient caure runa, van témer per la seva seguretat, però han aconseguit que la constructora instal·li un teuladell de pladur a tall de protecció, que no evita que quan plou entri aigua. Ni els protegirà del fred aquest hivern. Però d’una manera o una altra, amb cartrons i garrafes, es dutxen en un racó, preservant la seva higiene i dignitat per damunt de tot. Alguns els pregunten si són els guardians de l’edifici. D’altres els insulten o increpen. Molts els consulten si es pot aparcar, o informació de l’edifici. «Semblo un portaveu del Govern», fa broma ella. Altres veïns els porten, de vegades, menjar i roba. Però les possessions són d’anada i tornada quan no hi ha una clau per tancar. Els van robar uns matalassos i ara en tenen un d’inflable. I les llaunes o productes caducats del súper integren normalment el seu petit rebost. També hi ha qui agraeix que des que es van ancorar a la cantonada de Calàbria amb Mallorca ja no hi hagi pudor ni excrements. Ni humans ni canins. «No permetem vexacions ni faltes de respecte». Així que el lleixiu de l’entrada i l’aigua són per netejar les rajoles del carrer, o de casa seva, que fa 19 mesos ve a ser el mateix.

«Fa 19 mesos que vivim al portal de l’antic edifici de Telefónica a Barcelona»

La tornada dels obrers i el picot a l’enorme esquelet de formigó de l’avinguda de Roma, que està en desús des de fa més d’una dècada, contrasta amb la dura realitat de la parella sensesostre que viu instal·lada sota les bastides

El més llegit