Ni que haguessis quedat a dinar amb La bella dorment. A uns metres de les taules, entre ‘lobster rolls’ i patates fregides, hi ha dos cubicles capitonats on pots consultar amb el coixí entre hores. Un parell de coixins, endoll, llum auxiliar com a la teva tauleta de nit. Saltes dins amb més ímpetu que un paparazzi perseguint la nòvia de Piqué. És gairebé setembre: un va per la vida amb més son que si s’hagués mudat a Elm Street. Abaixes les persianes, apagues el llum i se’t tanquen els ulls entre música ‘chill’ i converses de desconeguts. Aquest és el primer restaurant de Barcelona on es pot fer la migdiada sense fer contorsionismes sobre el plat.
Barcelonejant