La Rambla, el carrer més fotografiat de la ciutat, el símbol de Barcelona, l’artèria i el nervi de Ciutat Vella. L’estendard del districte més canalla de la capital catalana. El passeig que encara manté la cicatriu oberta per un terrorista que va conduir a tota velocitat, fa cinc anys, i va sembrar la mort al seu pas. Però la Rambla és també paladí del que potser no va haver de passar, en l’àmbit turístic, social, comercial, immobiliari. Gentrificació veïnal, monocultiu de botigues, restauració centrada en el foraster. Ara té a prop, per a tot just després de les festes de la Mercè, l’inici d’una llarga reforma, per trams, que començarà a Colom, amb vistes, defensa l’ajuntament, a tornar el passeig a la ciutadania. ¿Però de debò hi ha marge per a tan noble objectiu? ¿Pot l’urbanisme cremar mites, cosir ferides i reordenar realitats en aquests 1,3 quilòmetres de trama urbana? ¿No deu quedar una millor alfombra per explotar la gastada Barcelona de postal? Així és avui el carrer que concentra el millor i el pitjor de la història recent de la capital catalana.