L’estranya relació que manté Barcelona amb el seu patrimoni, carregar-se’l per després plorar per ell, és una cosa que ve de lluny. Vegin si no: «L’esperit d’especulació tot ho envaeix. A l’impuls del picot innovador desapareixen tradició, autoritat, glòries passades i venerables records antics. Barcelona exuberant de població i comprimida al seu recinte, més que cap altra ciutat, trobés posseïda d’aquest fatal vertigen, fins al punt que en pocs anys ha mudat enterament de faç, perdent sense compensació preuats monuments, florons exquisits de la seva corona comtal». La forma de l’escrit delata temps pretèrits però el fons és atemporal en una ciutat amb gran volença en desfer-se del que sigui en favor de l’especulació immobiliària. El text del polifacètic escriptor i historiador, alhora que advocat, Josep Puiggarí, data del 1857 i respon al lament per la desaparició de la casa Gralla, un dels primers, millors i gairebé únics exemples de renaixement a Barcelona.