Els últims de les Cases Barates del Bon Pastor, un estil de vida en extinció

Garlandes de colors que passen de vorera a vorera regalant una serpentejant ombra, bonica tot i que insuficient per a la sufocant calor, sobre piscines de plàstic en plena calçada, davant les poques cases que queden sense tapiar o fins i tot davant les tapiades. Quotidiana postal estiuenca, vestigi d’un estil de vida que s’apaga, als peus dels desafiadors blocs de pisos que reallotjaran les últimes famílies de les Cases Barates del Bon Pastor, la que va ser la primera promoció de vivenda pública de Barcelona i la segona d’Espanya, després de la de Ciudad Lineal, a Madrid. De les 784 petites vivendes aixecades el 1929 a la vora del Besòs avui en queden només algunes desenes, les que habiten les gairebé 100 famílies pendents de reallotjament de la coneguda com a quarta fase. Famílies que, en molts casos, fa 18 anys –el principi del final de les Cases Barates va començar en el llunyà 2004– que viuen entre cases buides amb portes blindades i enormes grues. Loli Morales Úbeda té 74 anys –els va fer aquest 13 de juliol, dia de la trobada– i viu a les Cases Barates des que la «van portar al carrer de Salomó amb dos anyets». «El meu marit va néixer en aquesta casa. La veïna del costat, l’Adela, va haver de deixar el matalàs a la meva sogra per donar a llum a l’habitació on jo dormo. No tenien matalassos en condicions i la veïna li’n va deixar un. És que la meva sogra va tenir 10 fills, aquí, més l’àvia, que és l’àvia amb qui vivíem», explica, tota amabilitat i alegria, la Loli. Dues lliteres de quatre A l’habitació petita, dues lliteres de quatre, dos fills a cada llit. «El meu sogre treballava a la Renfe, i va portar fustes i les va fer ell», prossegueix la Loli. «Quan estava embarassada del desè fill se’n van anar als pisos, que eren més grans, i el meu marit es va quedar a viure aquí amb l’àvia perquè no estigués sola. Llavors ja érem nòvios. I aquí han nascut els meus tres fills», continua la dona a la humil vivenda, que ja té plena de capses preparades perquè fa anys que la mudança era una cosa imminent. Quan es va presentar el pla es deia que estaria acabat el 2010, és a dir, fa 12 anys. Els pisos on reallotjaran la Loli, el seu marit i el seu fill Carlos, que viu amb ells, encara no estan acabats. És l’última promoció per acabar amb els reallotjaments. «Calculo que el trasllat serà al gener o al febrer –explica amb un optimisme contagiós–. El pis és molt bonic i té una terrassa guapa, que era el que necessitava el Pablo [el seu marit]». La fràgil salut del marit de la Loli fa que pugui sortir molt poc de casa, amb la qual cosa la seva vida són les plantes del seu diminut però aprofitadíssim i preciós jardí, davant la porta d’entrada de la caseta on va néixer i va veure néixer els seus tres fills. Allà hi té la seva butaca i una tauleta, i passa les hores cuidant les seves plantes. «Tinc fins i tot una figuera, que està pleneta de figues. Era de la Tere. Quan se’n va anar a viure amb el seu fill Pablo li va dir, ‘Tere, ¿no t’emportaràs la figuera?’ Li va dir que no i aquí la tenim, en un test gros», mostra. En els pocs metres del jardinet hi tenen també una prunera que «fa unes prunes d’aquelles vermelles, dolces d’allò més», explica orgullosa. Tomàquets al terrat La selvàtica entrada no és l’únic lloc on la família de la Loli té plantes. El seu fill Carlos té el també petit terrat ple de suports per a testos grans en els quals planta tomàquets, cogombres, carbassons i fins i tot pebrots de Padrón. Però no tot és tan bucòlic, per descomptat. «El Cucal el gasto que no vegis, i en val vuit i escaig cada potet, ¿eh? Han vingut a fumigar bastantes vegades, però ¿saps què passa? Que com que aquestes cases tenen fonaments, són un forat... Aquestes cases estan fetes de totxos d’aquests que es van desfent... A més, amb totes les obres ens hem quedat tancats. Fins i tot va venir l’ambulància a emportar-se el meu marit i dos sanitaris van haver de portar-lo a pes perquè la llitera no entrava per les tanques», relata sense dramatisme. Com germanes Tot i que encara viu a les cases, fa molt que ja res és el que era abans. No només enyora la Tere, que va morir. La María, la seva veïna del davant, viu des de fa temps als pisos de reallotjament, al mateix barri, bastant a prop, però ja no al davant. La vorera del davant fa temps que va ser enderrocada. «Érem com germanes, des de sempre; quan teníem els nens petits... I ara sí que ens veiem i ens telefonem, però no és el mateix; abans jo obria la porta i ella també i ja ens vèiem; perquè les portes sempre estaven obertes. Ens llevàvem molt d’hora i la primera que ho feia deia, vinga, el cafè amb llet. I si al seu jardí hi tocava el sol ens n’anàvem al meu, que feia l’ombra. Ara ens trobem molt poc, tot això es perd», narra. La Isabel escolta la seva veïna Loli i assenteix. Ella ja fa quatre anys que viu als pisos nous, la seva casa és una de les més de 600 que ja són història. «Em vaig quedar sis mesos tirada, soleta en tot el carrer. Se n’havien anat tots menys jo, va ser molt dur. Per això em van avançar de fase i vaig passar a un dels pisos que van sobrar de la tercera», relata aquesta veïna del Bon Pastor, que té en un punt privilegiat del menjador del seu ampli i lluminós pis –res a veure amb les humitats de les casetes de 37 metres quadrats– una fotografia en blanc i negre de la seva , malgrat tot, enyorada vella casa. Els pisos són incomparables quant a espai –més grans– i comoditat –nous, amb calefacció...–, però hi ha altres variables que s’escapen a la freda objectivitat. «Ha anat molt bé, el canvi, abans quan no havies d’arreglar una cosa se n’espatllava una altra; però amb els veïns ara no és com abans, que sorties a la porta, veies la teva veïna, i li deies, ‘vaig a la plaça, ¿vols alguna cosa?’; és molt diferent», resumeix la Isabel, de la família dels ‘Vinagre’. «Aquí ens coneixem tots», afegeix Lola García Asensio, de 66 anys i una altra dels ‘Vinagre’, la mare de la qual va néixer en aquestes cases el gener de 1930 –un any després d’estrenar-les–, en una altra de les moltes que ja han desaparegut. «Era davant de les cases que deixaran dempeus per al museu», apunta la Lola, que no només va néixer aquí, sinó que ha treballat durant 50 anys al mercat del barri. A més dels seus records d’infantesa i joventut als carrers del barri, la Loli, la Lola i la Isabel comparteixen alguna cosa més: el seu agraïment infinit a Gemma i Aritz, treballadors de La Fabric@, cooperativa contractada pel Pla de Barris per acompanyar els veïns durant el llarg procés. I no només és cosa d’elles. El Carlos, el fill de la Loli, cuiner, els porta de tomàquets de la seva collita i fins i tot tàpers de paella. «Ens escolten sempre i ens ajuden molt; molt», remarquen emocionades.

Els últims de les Cases Barates del Bon Pastor, un estil de vida en extinció

El Pablo i vuit dels seus nou germans van néixer a la ‘casa barata’ del Bon Pastor on encara viu amb la Loli, la seva dona, i el seu fill petit, el Carlos, també nascut en aquest racó de Barcelona

Com gairebé 100 famílies més, esperen que l’ajuntament acabi els últims blocs per reallotjar una barriada a punt de desaparèixer després d’un llarguíssim període de transformació

El més llegit