Enric Canet: «Els nens del Raval continuen tenint la necessitat d’aixecar la mirada»

Davant el Mendizábal es creua amb un jove que camina ràpid, amb l’estrès dels primers dies de juliol. Se saluden i fan broma. Si no es veuen abans, ho faran ja a la muntanya. Fa 50 anys que Enric Canet (Barcelona, 1957) va de colònies amb els nanos de forma ininterrompuda. Estiu a estiu des del 1972. Els primers anys vinculat al món de l’esplai –«fins i tot vaig fer de cuiner, dos estius», recorda– , i els últims 30 amb el Casal dels Infants, al qual dedica la seva vida des del 1992 i sobre l’origen oblidat del qual acaba de publicar ‘El cel té pigues!’ (Pol·len), dedicat «a totes les rebels del Raval» i «als nens dels barris que aixequen el cap i miren al cel». Abans d’anar-se de colònies, aquest dijous toca presentar el seu llibre. Això d’aquest dijous és fonamentalment un acte de justícia. El Casal, que fins ara es creia que va començar el 1983, s’havia començat a construir abans. Venia d’un primer casal que va començar el 1978. Sempre hi ha algú abans. És clar. I els primers del 78 també van beure d’iniciatives que venien de lluny. Fixa’t, aquí, l’Atlanta [el bar on es produeix la xerrada]. El local amb més solera de la Rambla del Raval, sens dubte. Abans hi havia molts bars que tenien equip de futbol. I tenien equip de futbol per a nens, també, per als nois del barri que eren al carrer. L’Atlanta n’era un, i el va fundar el pare del Ferran Aisa i el Manel Aisa. ¡Oh! Hi havia moltes iniciatives. Una de molt interessant, que apunto també al llibre, són aquells anarquistes de l’Ateneu Llibertari que van muntar un local al carrer de la Lluna i hi van anar els nanos del barri i se li van instal·lar dins. I van començar a fer reforç escolar, costura... i se’ls emporten d’excursió. Hi havia coses que naixien així. Explica això i em passen pel cap les escoletes populars nascudes a partir de les necessitats detectades als sindicats de vivenda, també aquí, al Raval. La història es va repetint. És el que dic al llibre, el primer Casal dels Infants va ser la continuació d’una manera de fer que segueix avui amb els anarquistes de Raval Rebel. El que explico aquí és que hi havia moltes iniciatives que naixien per atendre els nens del carrer, però el Casal dels Infants va ser el primer que neix per ser això, ser ‘casa’ per a aquests nens, i que això va passar el 1978, no en el 1983, com es creia fins ara. I Pitu Cunillera va ser el veí que es va entossudir a obrir aquesta casa. Sí. I aquest llibre és un reconeixement a ell i a tots els que el van ajudar a obrir aquesta ‘casa’. És per lluitar contra l’oblit, que s’ha escrit aquest llibre. Per lluitar contra l’oblit, presenti’ns el Pitu Cunillera. El Pitu va néixer el 1938 a Santes Creus, a Tarragona. A la batalla de l’Ebre el seu pare va morir i la seva mare va agafar els seus tres fills petits i va venir a Barcelona, al carrer de Sant Pacià, on ell després va posar la sabateria, la façana de la qual encara es conserva. Era un home molt implicat en el barri, primer a la parròquia de Sant Pau, on hi havia capellans molt progressistes. El 1973 va començar a muntar l’associació de veïns. Va ser una associació molt activa i tenien molt en compte la infància. Pensava que aquells nens havien de tenir un ofici... i un lloc que per a ells fos casa. Un casal. I van trobar un local perfecte al carrer de Sant Martí. Sí, era una vella fusteria que havia sigut expropiada per l’ajuntament. El diumenge 22 de gener del 1978 van muntar una ‘performance’ amb Els Comediants per reivindicar l’edifici i van aconseguir que l’ajuntament els el cedís. ¿Els Comediants? ¡Sí, sí! Hi ha fotos de l’acció en el llibre. Tant del cartell de la convocatòria com de l’espectacle. ¡Quin poder! Sí, a més van ser tan llestos que van aconseguir que l’ajuntament financés la protesta, perquè la performance dels Comediants formava part de la Roda d’Espectacles. Cunillera es va envoltar de joves de la zona alta que tenien moltes ganes de fer coses i bons contactes. Així van aconseguir la casa, però els faltava connectar amb els nens. Explica que el seu primer gran èxit van ser les colònies. Per això el preciós títol del llibre, a més. Sí . ‘El cel té pigues!’. El mite és curiós. Cada un explica un moment diferent en què s’havia trobat amb aquesta frase. La Merche deia que va ser la Rosita, i la Vico deia que l’Angelet. Però en realitat qui ho va dir era el de menys. Allò s’havia elevat a la categoria de mite fundacional. Era el que donava sentit al que estaven fent. Que els nens del Raval descobrissin les estrelles. Després d’allò era obrir-los perspectives. ¿Les necessitats dels nens del casal, quatre dècades després, continuen sent les mateixes? Sí i no. Els nens del Raval continuen tenint la mateixa necessitat d’aixecar la mirada. Continuen no movent-se dels quatre carrers de casa seva, com llavors, però no estan tan abandonats com ho estaven abans. Al barri, ara més de la meitat dels nens estan vinculats a algun centre i es detecten les coses. El Casal continua sent casa per a molts. T’ho diuen els educadors. Continua sent el seu refugi, sobretot en els adolescents. Per curiositat, ¿què hi ha ara en aquell primer ‘casal’? L’edifici no existeix, però continua sent dels nens, són els solars on hi ha les pistes de criquet que, per cert, estan en perill perquè eren d’ús temporal mentre el solar fos buit, i sembla que el promotor hi vol construir.

El més llegit