La Casa de les Sabatilles: una altra botiga emblemàtica de Barcelona que abaixa la persiana

La botiga funciona. Ho diu el seu propietari, Joan Carles Iglesias, i ho confirmen els fets. Dimarts, onze del matí, i el timbre de la porta no para de sonar. Els clients entren i surten sense parar. D’aquí i d’allà, perquè els turistes també compren espardenyes. ‘Unes com aquestes en vermell del 38 i mig’, deixa anar una dona en anglès i amb aspecte nòrdic. ‘No hi ha mitjos números’, li contesta Iglesias. ‘Doncs un 39’. Dit i fet, contenta que se’n va. No llueix el mateix somriure una parroquiana de tota la vida. Ha vingut a proveir-se de plantofes, pell per fora i borrec per dins, per confortar els seus peus durant bastant temps. Són difícils de trobar en un altre lloc de la ciutat i aviat, el 3 de juliol com a molt tard, encara ho serà més. Lamentablement per a veïns, parroquians i barcelonins en general La Casa de les Sabatilles tanca. I amb això Barcelona perd una mica més de la seva essència, de la seva història, del seu paisatge. Comerç emblemàtic El que hem dit, la botiga funciona, és referència, és històrica i és de les poques –sent molt generosos n’hi ha quatre– que es dediquen en exclusiva a la sabatilla, plantofa i espardenya per aquestes contrades. I la que ens ocupa, a més, té fama. Però ni el servei que ofereix ni el fet de ser rendible ni si més no lluir l’etiqueta de comerç emblemàtic evitarà que aquesta botiga amb 70 anys a la seva esquena abaixi la persiana al Gòtic, a la Baixada de la Llibreteria. La desnonen. No per falta de pagament sinó per cobdícia malvada. La que exhibeixen sense pudor els grans, o mitjans, tenidors –en aquest cas amb el nom 640C. SL– que amb les seves actuacions estan convertint la ciutat en un cementiri de comerços emblemàtics i de patrimoni. Pèrdua de patrimoni La llista de defuncions és inabastable, i la d’aberracions, també. Anomenar totes les botigues centenàries que han tancat i de patrimoni desaprofitat per culpa de lloguers inassumibles sembla massa feixuc. Patrimoni intangible (la memòria d’una ciutat amb un teixit comercial únic) i tangible (decoració, mobiliari i arquitectura). D’exemples, n’hi ha molts. Allà hi ha l’expulsió de la Filatelia Monge i la xocolateria Fargas del Palau Castell de Pons que va obligar a traslladar la decoració modernista que les envoltava. A la finca neoclàssica va obrir un centre comercial ‘low cost’ de gust discutible que ha acabat tancant i deixant la cantonada de Portaferrissa amb el carrer del Pi amb un aspecte molt anodí. Tot i que molt pitjor és la imatge actual de la preciosa Emporio Musical de la Rambla. L’establiment ha passat de ser un temple per a melòmans a un temple del mal gust: els elements originals de l’aparador s’han conservat alhora que s’han violentat per grans cartells de publicitat del nou inquilí dedicat al canvi de divises. Fa esgarrifar. N’hi ha més, però citar-los no tornarà ni el mutilat interior que Josep Maria Sert va projectar en la Galeria Joan Prats de la Rambla de Catalunya ni l’aspecte que abans lluïa els magatzems El Indio del carrer del Carme, el modernisme del qual amenaça ruïna per deixadesa i oblit. Assetjament sense treva No fa falta ser molt suspicaç per preveure que una cosa semblant acabarà passant amb La Casa de les Sabatilles. La categoria d’emblemàtic obliga el futur arrendatari a mantenir l’aparador, el rètol, el terra i les prestatgeries interiors, però Iglesias no confia que passi, una cosa que el disgusta tant com el tancament. Ha lluitat fins a l’últim moment, durant 20 anys, però al final la justícia s’ha decantat a favor del tenidor. La història és llarga, però es resumeix en la compra (del negoci, no de l’edifici) per part del pare d’Iglesias el 1984 a la llavors propietària, Teresa Duque, a un alt preu a canvi de dues subrogacions. Una cosa, això de les dues subrogacions, que va ser bàsic per firmar ja que garantia la continuïtat familiar. I una cosa que a la llei Boyer i a l’actual propietari l’hi importa ben poc. El tenidor, a més, va comprar la finca a Duque, el 2002, a un preu irrisori segons el sistema de renda vitalícia, una manera d’esquivar el dret de tempteig i retracte per part de la família Iglesias –que ha intentat executar-lo infructuosament–, i ho va fer un 31 de juliol per evitar una ràpida reacció al ser agost un mes inhàbil judicialment. La resta ha sigut un assetjament sense treva en tota regla, primer per fer fora el pare d’Iglesias i ara a ell. I oferir-li un lloguer inassumible. Finalment se n’anirà. Abaixarà la persiana entre el 30 de juny i el 3 de juliol –«no esperaré que vinguin els Mossos»–. S’haurà de veure si pot reobrir al barri de Sant Pere, va concursar per optar a un dels baixos de protecció oficial que té l’ajuntament i va guanyar. El problema és que el local no estarà en condicions fins a d’aquí un any i un any és molt temps per a un negoci, però també és cert que té tot el gènere d’hivern ja comprat. L’únic cert és que la històrica La Casa de les Sabatilles del Gòtic tancarà i que Barcelona es tornarà una mica més lletja, més gris, més impersonal i més franquiciada.

La Casa de les Sabatilles: una altra botiga emblemàtica de Barcelona que abaixa la persiana

La botiga del Gòtic, catalogada i una de les poques que queden del seu gènere, ha perdut la lluita de dues dècades contra un gran tenidor i haurà d’abaixar la persiana abans del 4 de juliol, data per al seu desnonament

El més llegit