«L’has de veure. És la nova Christa Leem». Probablement, Joan Estrada, l’Atles sobre la primera vèrtebra cervical del qual es recolzava el pes de la mítica Cúpula Venus de Barcelona, deu demanar a taula que li passin la sal amb la mateixa passió. «L’has de veure, insisteixo, té aquell ‘no-sé-què’ de Christa», va repetir Estrada diverses vegades. M’havia citat amb ell per preparar una crònica (ara ja publicada) sobre els sis anys en què a Barcelona va germinar una minúscula però milionària indústria de cine S. Del context d’aquell lúbric sexenni, Estrada no només és un pou de divertidíssima saviesa, sinó que fins i tot va tenir un paperet menor en una d’aquelles procaces pel·lícules. Total, que estava molt clar que no acceptaria un no per resposta, així que l’únic dubte per resoldre és què m’havia de posar per anar a un espectacle cabareter privat d’estriptís al costat del Paral·lel sense semblar el beneit Michael York, enlluernat per Liza Minnelli.